Capítol en blanc

El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar a no deixar el
blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els
espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer
hi arribi. Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta
en blanc. Tot és possible. Tot s’amaga darrera el blanc. El blanc
és sempre metàl·lic, acerat, i punxa els ulls. Un vers sobre la quartilla,
una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions
elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix
un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb
el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una
copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el
blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell?
A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal
violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el
seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat
del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar
tots els secrets, obligar-lo a despullar-se. Llavors potser ens
dirà amb accent desesperat les nits passades vora el foc, esperant,
amb la tristesa entre els grisos de la mà. O sabrem una passió
nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar.
O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia
amagat sota l’arc de la cella.
No hi ha cap marbre de Grècia darrera el blanc.