Autoretrat en nu

El seu cossi de zenc
aquí és un atuell de plàstic blanc del que em serveixo
als mateixos efectes.
La seva cambra a contrallum, meitat blavosa,
l’altra meitat partida per grocs I rosats càlids,
és aquí d’assèptica fredor:
la que fa el blanc de rajola a la paret
sobre un paviment vermellós dels anys cinquanta.

Després del bany ella ha adreçat el cos desafiant, triomfant,
en èxtasi d’espera.
Les llengües d’humitat em regalimen pels flancs i l’engonal
fins arribar a la tovallola rebregada als meus peus.
La meitat del mirall li reflecteix un nu pletòric.
Jo em reconec mirant-me els indrets nous de la topografía.
Tot és cos,
materia capgirada pel somriure sardònic de la carn.
Aquesta línia situa els límits de l’abans i del després
al bell mig del trajecte franquejat pels vials d’artifici
per on s’escolen sang I aigua entre dues bugades.
Horitzó de divisòria d’un mateix territori.

Ell, fora del quadre,
ha resseguit pintant traç I penombra
de la seva acuradísima toaleta.

Tu no hi ets.
No esguardaràs el nu fendit per la rialla magneta de la carn.

Jo no sóc ella.
La distància que ens separa és la mirada
Que va de Pierre Bonnard a Lucien Freud.