Aprenent a mirar

Cerca’m, si vols, en qualsevol terrassa.
Sóc un cul de cafè sense presses ni horaris
quan reposo en un lloc com aquest
aliena a la que era fa una estona.
La identitat?
I què, si vaig mutant
com l’ombra de les taules i cadires
a cada passa que la llum travessa.
Vine a cercar-me
o no, no cal que vinguis.
Sense tu la vida és neutra i sense arestes
que marquin els passatges del dolor
comptat per hores.
No vinguis, no em destorbis,
el café es el norte de los tristes.
M’agrada contemplar qui sóc ben des de fora.
És perillós abocar-se a l’interior.