Quan tot de sobte

“My salad days, when I was green in judgement, cold in blood”
Shakespeare, Antony & Cleopatra

Segurament, la meva sort ja cedia
i els meus dies d’enciam caducaven.

Havien fracassat les meves obres?
Havia estat tot una il•lusió?

Aquell déu havia abandonat Antoni, ben cert;
i, de retruc, una mítica Cleopatra mental.

Des de Le Metropol Hotel veia el mar,
com l’havien vist Morgan i l’amic oficinista.

Allí, irrigació, com a Bs As comissariat de gallines.
És sempre així el cada dia dels grans poetes?

Contemplava l’orfandat del far absent,
les inexistents petjades del foraster etern,

i, ben endins, on acaba algun camí,
plorava i, en especial, recordava.

Des del Greek Club, dialogava amb mi
en la meva llengua, amb el meu llemosí.

Els altres, els bàrbars, en arameu, parlaven entre ells,
mentre jo m’acomiadava d’una Alexandria llibresca.

La sang, la meva, no era gens freda,
ni el record de les absències menys punyent.

Obedient, amb coratge, ja preparada,
avui li dic adéu a l’Alexandria que perdo.

No escolto el plany dels pusil•lànimes,
perquè ells no m’havien donat cap ciutat.

Avui, en plena fugida, mesuro
l’Alexandria que, ben segur, tinc.