Ecce Homo

A Fernando Pessoa

No ho creuràs, però res.
Els capvespres me’n vaig
a S’Estància i tot sol,
envoltat d’animals,
pod ullastres, escric
fins que és tard i ja fosc
m’assec dins la cabana
de còdols i entre espelmes
convers amb Déu que tracta
d’apaivagar integristes,
defuig reaccionaris,
té por de talibans.

Com en el bell poema
d’Ernesto Cardenal
on parla dels trapencs
que s’aixequen de nit
i encenen les mampares
i obren els seus Salteris
i els grans Antifonaris,
jo encenc voltat de moixos,
gallines, bens, tortugues,
tot el meu espelmari
i res a Déu pels fills.

Sé que no em salvaré,
menorquí expoliat,
de la insomne passió
de llegir tots els llibres.
En el fons crec de cor
que tot és sembrar fum
i encalçam en va el vent
de la Literatura.

Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d’on vénc i on vaig.

Potser fóra millor,
ple de vida i bondat,
caminar per la neu
sense petges ni rumb
i no dir res com Walser.

Tanmateix d’aquest foc,
incurable desfici,
sols en quedarà el nom
en un llibre de text,
un carrer dedicat,
una estàtua amb coloms.

Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.

He burxat, per trobar
les arrels del neguit,
la ferida que du,
sinuosa i roent,
de ca nostra al portal
lusità del teu pis.

Tu ja saps que el poder
literari fa olor
de podrit i ha perdut
la vergonya i el cànon.
Per açò, retirat
de feruma, escrivisc
com si no hi hagués món
i fos l’últim parlant
d’una llengua ja morta.

Al final sé que tot
serà res i no hi ha
més futur que l’oblit,
però crec que ha valgut,
a pesar del dolor,
la pena aprofitar
per fer versos la vida.