Enemigues

La pilota i la sabata
fa temps què són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi ha de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.

A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
En algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
-Hola, pilota aixafada!
-Hola, sabata esbotzada!
-Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
-Prou que ho faria sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
-Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en treuran res de renyir.

Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.