La base de dades de les Lletres Catalanes
Desfiguració, miratge,
badant a màquina,
que l’arbre espollissa a
hores malaltes i bacons
empapussa, així, d’ois ple,
a poalades i borinots.
Pessiga ell dits del temps,
d’obra formats, durícies.
I passejos, també, de dir,
redolant en cosa
d’arrupir-se, amb fred,
de no estar-s’hi,
entre rostolls
incessants.
Amb rodaments, girant
les llums, perboca
amb suor fréstega
entotsolada: ningú canviarà
per tu, ni ho penses,
i no hi ha res a fer!
Ni així, ni a ratos!
Ni elements – punyeta! –
elementalment.
Ni elementiada,
tampoc, ni que elemente
les coses poques
aquella… Ni ell
vol ja fugir-ne,
ni desfer-se’n,
ni morir etern
en la immortalitat bruta
del dol.
És la carn! La de la importància,
la seua carn, l’encarnadura
del temps. Lo sentit i el goig.
Però què farà, pobra bèstia trista,
sense consol? Com serà algú?
Lo sapastre!