Roses de gos

a Mercè Rodoreda

Perdoneu si la història no és gaire clara. Perdoneu, ja no en
recordo gairebé res. Jo era tan menuda. I el meu cervell s’ha
revellit de cop. Arrossega els detritus i la remor del canyar,
ampla i cansada. L’aigua avall. Són ja massa anys. Ja em
cansen. Ara que ja començo a ser jo. Jo, l’Oblit, la filla de
l’Oblit. I aquí al canyar les larves esperaven el meu despertar,
ja venien, deien: «Oblit, Oblit.» I em deien: «Vés-te’n, fuig
ara.» I deien més coses. Que si jo era filla d’un déu cansat de
no poder plorar mai, un déu de debò, però cansat, cansat de
no poder morir mai. Així vaig néixer jo. El meu primer plor
de néixer. El meu primer plor de dona. Va ser quan mon pare
se’n va tornar a allà d’on havia vingut, tot sol. Se’n va anar,
se’n va anar anant fosc, tan lentament que el seu record se’ns
adormia als llavis. Se n’anava i se n’anava i no hi podíem fer
res. Deia: «Oblit, Oblit.»

Després ma mare es va penjar d’una olivera.