Pescador i fill amb salabre

De bon matí, m’endinso al riu tot sol.
Ningú no m’acompanya ni m’hi espera,
tret del corrent constant que se m’endú
a un altre riu, a un altre dia, a la mateixa
olor d’un altre drap d’agafar truites (“Té”)
amb les mateixes mans prement menudes
el mànec negre del salabre, fort,
i el so petit del meu rodet que rebobina
m’ajup a prop de l’aigua, pacient,
en una roca plana envoltat d’arbres,
de tarda, de silenci, de mosquits,
mirant al riu l’esquena gran del pare
mentre recull, allarga el braç a poc a poc
i llança i torna a recollir, amb gorra i botes
verdes altes, les botes altes amb què jo
temptejo atent el fons del riu, les pedres,
el llim del temps lliscós, quan em giro estirant
amb el fil una truita que cueja abrivada
i vinc contracorrent, tibant de l’ham,
fins a la roca plana allà on t’espero, pare,
amb el salabre a punt.