Amor a la brega

No li clavis les dents.
No li regalis la pau.
No li cantis la pena que tens
ni a la cara ni enlloc.
No li diguis finestres.
No li diguis t’espero.
No li diguis l’infern
ni exactament el contrari.
No li diguis que penses
que perquè no et deia res
pensaves que sí,
que es va invertir un precipici,
que es van engabiar molts ocells
i que un règim va caure.
No li piquis la porta.
No li doblis cervells.
No li apaguis el foc.
No li facis un nus.
No li preguntis si la por li ha marxat
o si la por se li escampa.
No li vegis misteri.
No li assenyalis cavalls
ni un futur galopant.
No li mesuris el mal.
No li ensenyis quant pesa
el que dius i el que no.
No li donis verins.
No li donis ferides.
No li rimis dos verbs.
No li vinguis amb flors
que s’esclafen per viure.
No li esquerdis l’esquerda.
No li ballis fiblons.
No li parlis del món
que tremola si el veu.
No li parlis de tant.
No li parlis d’un cel
ple de vols i de bales
ni del cel tan bonic de tan negre.
No li exageris la set.
No li recordis que plou
ni si la pluja és petita
ni si la petita és la mort.
Escriu-li només,
i fes-ho distret, descarat,
descarnat i directe,
que l’amor prefixat
ni t’agrada ni no,
però que sempre t’ha fet
una mica de mandra.

De matinada diràs que, per amor a la brega,
amb els llibres hi parles i amb els llibres, si pots,
ganivetades de llum, però no de poder ni de sang.

De matinada diràs que, per esperit de revolta,
els llibres no es cremen i els llibres, si en saps,
ni tan sols es veneren, ni tan sols t’agenollen.

De matinada diràs que, per escriure després,
has d’escoltar-te el defecte i esquerdar-te, si vols,
la identitat més estable i més recta.

De matinada diràs que ni al profeta més fals se li cremen els ulls,
que una terra no és l’himne, que ‘nosaltres’ no és res, no,
que una terra és la gent, que una terra és els llibres.

De matinada els diré, i et seré, amor, una mena de fona,
que què volen aquesta gent que cremen de matinada?

Érem bocins de lluna morta
i no quèiem al pou, ens hi tiràvem.
Si no dormíem, que no dormíem,
decidíem tallar-nos amb destrals de raó.
Segats d’enmig, amb horitzons diferents
i desfets de maneres, no érem ni andrògins.
I a la follia, guardiana amiga,
la fèiem inversa: més folla que folla
i tan folla que no, que ni enfollia.
Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang
sense costella i sigues pols sense principi.
Però de nit la traíem: li obríem la porta
i au vés, vés-hi amb consciència,
havíem gosat poder dir-li.
I nosaltres pensant. I nosaltres petits,
però ocupant massa, recordàvem
la marca i no l’escàndol.
Tocàvem la crosta i oblidàvem
que endins no era el mal, sinó el cor
qui s’atrevia a eixamplar-se.
Si volíem curar-nos la cura era curta
i tan curta no es veia.
Per això ens estripàvem: per veure
que enlloc s’hi fan arrels,
per veure que enlloc hi ha lloc sabut
ni terra natal ni terra prohibida.
I alletàvem, això sí, alletàvem l’inici.
I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues
tall, sí, sigues destral, però amb insurgència.
I el món va fer lloc a un cos petit.
I avesats a trencar-nos, va ser que no.

No he donat el meu cor ni sóc cara o barata.
Si es podreix a les mans, què puc fer-ne de nou?
Al racó més tot sol hi ha una amorfa patata
que m’ensenya com grilla, que tot gira i es mou.

Seré fina o abjecta, seré rude o subtil;
tant si faig o desfaig, no vindré a consolar-te:
no seré allò que vols ni de preu ni d’estil,
que ser un cos o ser crossa, enderroca i afarta.

Que ho entenguin per fi els parents i els senyors:
puc fer d’ocell, de peix, de microbi o de mul,
puc ser el món que tremola, puc ser el clot de les pors,
prò no el nom que m’imposis ni a la cara ni al cul.

Que vinguin ficcions ben arran de la vida,
que, així, encarcarada, ennuega i remata.
Com que esteu avesats a contreure’ns la mida,
em declaro deforme i he triat la patata.