Tan bonic i tan negre

No li clavis les dents.
No li regalis la pau.
No li cantis la pena que tens
ni a la cara ni enlloc.
No li diguis finestres.
No li diguis t’espero.
No li diguis l’infern
ni exactament el contrari.
No li diguis que penses
que perquè no et deia res
pensaves que sí,
que es va invertir un precipici,
que es van engabiar molts ocells
i que un règim va caure.
No li piquis la porta.
No li doblis cervells.
No li apaguis el foc.
No li facis un nus.
No li preguntis si la por li ha marxat
o si la por se li escampa.
No li vegis misteri.
No li assenyalis cavalls
ni un futur galopant.
No li mesuris el mal.
No li ensenyis quant pesa
el que dius i el que no.
No li donis verins.
No li donis ferides.
No li rimis dos verbs.
No li vinguis amb flors
que s’esclafen per viure.
No li esquerdis l’esquerda.
No li ballis fiblons.
No li parlis del món
que tremola si el veu.
No li parlis de tant.
No li parlis d’un cel
ple de vols i de bales
ni del cel tan bonic de tan negre.
No li exageris la set.
No li recordis que plou
ni si la pluja és petita
ni si la petita és la mort.
Escriu-li només,
i fes-ho distret, descarat,
descarnat i directe,
que l’amor prefixat
ni t’agrada ni no,
però que sempre t’ha fet
una mica de mandra.