Versos desfermats en terra ferma

Una allau de versos s’allunyen al galop
per les planúries ponentines,
que estiren l’horitzó més enllà dels verds,
fins a fer-lo rimar amb ozó.
Sota els ulls del cel, la parla canta
a la vista, que no entén de gramàtica.
I la còpula de tots els temps dels verds
dóna al verb una escala participativa
d’allò viscut,
a l’infinitiu del viure,
del passat on vivia,
al futur que viurà.

I visquin els imperatius!
Vivint el present en gerundi,
donen a llum matisos que,
sense el sol, es confonen amb el tot.

Tot és pecat!
Pel sol fet que,
si sol i solt
roman el subjete sense la frase
-que en prendre una lletra
ha esdevingut la fase
on tot conflueix en desordre-,
ni hemistiquis, ni alveorars,
ni diftongs sonaran.
Les consonants consolaran
els arbres,
que faran drings greus
currulls de lletres madures,
les branques feixugues
dels quals s’aixonaran, enceses
de dolçors, tocades pels adverbis,
apassionadament,
fornicaran
desenfrenadament,
amb la terra que,
despietadament
els podrirà.
Amén!