Aquell cementiri, migpartit…

Aquell cementiri, migpartit per l’avinguda central, ascendint en tres esplanades fins al cim del turó, era als seus ulls la imatge més acabada i perfecta de la vida. A terra, a cada banda del passeig central, les creus de fusta dels enterrats per amor de Déu, el lloc dels pobres. Més enllà i tot al volt —veritable muralla de morts que rodejaven el clos—, les rastelleres dels nínxols on reposaven els morts de la classe mitjana. Dalt de tot, pujades ja totes les escalinates, les tombes dels rics, algunes amb fi gures de marbre i tot. Es mirava les miserables creus de fusta al cap dels monticles d’arena. Algunes eren noves i tenien flors músties dins un gerro esquerdat o sense nansa, a d’altres els mancava un braç i alguna només conservava el pal central, tort i gairebé podrit.