Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Novel·la
Editorial:
Primera edició: 2023
Ciutat on es publica: Barcelona
Dades generals Llibre
Argument
La possibilitat de dir-ne casa és una novel·la sobre el retorn, la identitat i el sentit de pertinença. La seva protagonista, Valentina, és una corresponsal de guerra que decideix tornar a Catalunya després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d’una regió de món que l’apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat.
Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones. Però també s’enfronta a les dificultats de reconnectar amb un passat que sembla haver-se aturat en el temps i amb un present que li resulta aliè. Valentina es busca sense saber ben bé qui és ni què vol, mentre intenta trobar el seu lloc en un món que ha canviat molt des que se’n va anar.
La novel·la explora els conflictes interns i externs d’una dona que ha viscut experiències extremes i que ara ha de fer front a la banalitat del dia a dia. També reflexiona sobre el compromís i l’empatia, tant en el periodisme com en les relacions personals. Amb una prosa àgil i precisa, Marta Orriols ens ofereix un retrat realista i emotiu d’una generació que ha hagut de buscar-se la vida fora del seu país i que ara ha de tornar a començar de zero.
Valentina és una dona valenta i decidida, però també vulnerable i insegura. Ha dedicat la seva vida a informar sobre els conflictes bèl·lics del Pròxim Orient, però no ha sabut gestionar els seus propis conflictes personals. Ha conegut l’amor, però no ha sabut expressar-lo ni assumir-lo. Ha tingut èxit professional, però no ha trobat el seu equilibri emocional. Ha viscut en diferents països, però no ha trobat el seu veritable llar.
La novel·la ens mostra com Valentina intenta reconciliar-se amb el seu passat, acceptar el seu present i encarar el seu futur. Ens mostra com es relaciona amb la seva família, amb els seus amics i amb els seus amors. Ens mostra com es qüestiona la seva identitat sexual, la seva vocació periodística i el seu paper social. Ens mostra com es planteja què significa tenir una casa, un lloc on sentir-se acollida, protegida i estimada.
La possibilitat de dir-ne casa és una novel·la sobre la recerca de sentit en un món complex i canviant. Una novel·la sobre la necessitat d’establir vincles afectius en un món individualista i superficial. Una novel·la sobre la importància de trobar-se a un mateix en un món divers i plural.
Fragment Text Literari
Fragment de La possibilitat de dir-ne casa
Vaig entrar al supermercat amb la sensació d’estar fent alguna cosa il·legal. Els meus pares no hi compraven mai. El meu pare sempre havia dit que era millor anar als petits comerços del poble, perquè els grans supermercats els arruïnarien. I tenia raó. Els petits comerços del poble havien anat tancant un rere l’altre. El forn, la carnisseria, la peixateria, la fruiteria… Tot allò havia desaparegut per donar pas al gran supermercat on ara entrava jo amb una bossa reutilitzable i una mascareta blava.
Em vaig dirigir cap als congelats. Vaig agafar una pizza quatre formatges i una lasanya vegetal. Vaig pensar que potser hauria d’afegir alguna cosa més saludable, però no tenia ganes de cuinar ni de menjar res fresc. Només volia omplir-me l’estómac amb alguna cosa calenta i fàcil de preparar.
Vaig passar per davant dels refrescos i vaig veure una ampolla de Coca-Cola Zero. Em va venir al cap la Valeria. Ella sempre bevia Coca-Cola Zero quan estàvem juntes. Deia que era el seu petit plaer culpable, que li recordava els seus anys d’estudiant universitària a Roma. Jo sempre li feia broma amb el seu gust per les begudes ensucrades i artificials. Ella em deia que no era tan purista com jo, que no tenia cap problema a consumir productes processats de tant en tant.
Vaig agafar l’ampolla i la vaig posar al carro. Potser era una manera de sentir-la més a prop, de fer-li un petit homenatge. O potser era una manera de castigar-me, de recordar-me el que havia perdut per la meva covardia.
Vaig anar cap a la caixa. Vaig pagar amb targeta i vaig sortir del supermercat. Vaig caminar cap al cotxe amb la bossa a la mà. Vaig pensar que potser hauria d’escriure-li un missatge, però no sabia què dir-li. Hola, Valeria, com estàs? Et trobo a faltar. Vull tornar a veure’t. No, no podia dir-li res d’això. No després de com havia acabat tot.