A favor meu, nostre

Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu
molt més del que vau escriure;
que vau ser més agosarades
que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m’estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions no gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.

Vita va interrompre
les seves versions de Rilke.
El telèfon era Moabit 37-94,
i Friedrichstraβe l’estació d’arribada.

A la Funkturm, una tarda,
en escapada solitària i breu,
Vita va fer-li entendre
la poca durada de les passions humanes.

La conversa, prou animada,
el pols anímic de tant de voltatge,
van aconseguir silenciar
la letal marea humana.
(Les bombes futures
no van enterbolir gens la tarda.)

24 Brücken Allee, una adreça,
avui companya dels fantasmes
d’antigues ambaixades:
la ciutat no havia estat esberlada.

Virginia va retornar a Londres
al cap d’una setmana, malalta.
Vita va començar a creure que
Leidenschaft [passió] era una paraula
de formació ben estranya.

De fet, ni l’una ni l’altra
van pressentir gens
la retòrica del desastre.

Us veig en una foto antiga:
éreu jove i bella
i dúieu el poeta, aleshores
infant en braços.

L’escena era bonica
i amagava el déu salvatge:
divinitat a bastament venerada
per vós i la vostra nissaga.

El meu record d’aquella tarda
— d’aquella foto esgrogueïda—
us fa amb un bell capell i un avió
— de quan en deien aeroplà— de paisatge.

M’apreciàreu perquè jo l’estimava
i jo us volia per estimar-lo,
per fer més clares unes ombres
que m’enterbolien certes imatges.

També us hauria volgut salvar,
com a ell, de les grapes inevitables.
Volia tornar-vos al retrat on ell
era innocent i vós jove i mundana.

Tots dos desapareguéreu sense acomiadar-vos,
deixant-me només el record,
aquest caos on he de cercar, sola,
les persones per estimar-vos.

In memoriam, Amàlia Soler