Ramona, adéu!

10 de gener de 1899

Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l’església de Jesús m’agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M’enyoro d’èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s’abracen i s’estimen.

[…]

6 de febrer de 1901

Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m’ho demana. M’agrada, la nova casa, només em molesten les pudors de menjar de tota mena que entren pel celobert i la foscor del passadís. La casa està orientada cap a mar i hi toca molt de sol, els quatre balcons són plens de plantes, d’anemones, assutzenes, geranis, hortènsies, clavells, corretjoles. Des del carrer estant, destaquen per sobre de la tribuna del principal perquè vessen d’esparreguera i d’enfiladisses. També he comprat ocells, caderneres, canaris i un periquito de color verd desmai que em crida: “Ramona, ven.” Tret de l’armari de caoba, dels quadres, dels balancins i dels mobles dels salons, hem canviat la decoració de dalt a baix. Hem conservat l’armari de caoba perquè ens el va donar la tieta Climent i jo no em sé despullar davant d’una altra lluna. I en Francisco s’ha entestat a trasplantar les palmeres; diu que són un bell record de Gràcia. El carrer de Còrsega és airós i barceloní. El travessa un guirigall de gent perquè s’aboca al Passeig de Gràcia. És ple de cubanus i dels qui viuen de rendes del camp. I no els agrada el camp, sinó la ciutat.

Ara anem cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares. Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l’Ensanche, ben vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El Passeig de Gràcia és el centre dels qui viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l’aperitiu a La Punyalada i jo no em deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel•les, els barrets, les joies, els gossets dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova dentadura postissa. Passen tílburis tirats per cavalls de raça, de pell negra i les anques lluents. A dintre, hi veig, entre les gases de les cortines, barbes grises, magnífiques, retallades en rostres de bellesa demacrada o altiva. Són els de l’aristocràcia.

[…]

10 d’abril de 1901

No puc deixar de pensar en l’estudiant dels rínxols com els amorets que s’abracen i s’estimen del rebedor. Es diu Víctor, l’estudiant que em somriu quan surto al balcó, que no em perd d’ull quan m’aturo davant la merceria de sota de casa, que m’estalona pel passeig de Gràcia, que m’aguaita així que obro els porticons de bat a bat al matí. Sento el seu alè fresc, de primavera, encara que em miri de lluny.

Vull i dolc, quina tristesa. Ahir vaig rebre una carta seva i m’he adonat que fa molt de temps que em sotja. És una carta abrandada, amb unes imatges tan belles com les dels versos de Campoamor. No m’hauria imaginat que una cosa semblant m’esdevingués a mi. Si confesso que sortia diàriament només per veure la seva figura a contraclaror, per vibrar sota la cremor dels seus ulls, crec que no peco, no peco. Déu només espera de nosaltres sofriments, deia el confessor de Jesús de Gràcia. I ara sofreixo. I sóc bella. Tinc l’ànima trasbalsada. He llegit per cinquena vegada la carta d’en Víctor.

3 de desembre de 1918

En Francisco està molt malalt. Ahir em vaig pensar que li agafava la ranera de la mort. Respirava amb sorolls aspres i roncs, s’ofegava com si, a la gorja, hi tingués aigua bullent. El vaig incorporar i va vomitar sang; era una sang negra, com el quitrà. Ja no es lleva, es fa de ventre a sobre,les mans li tremolen i tots els objectes li cauen. Menja com un ocell. A mida que avancen les hemorràgies té els ulls més pàl•lids i enfonsats El doctor Moragas li ha d punxar el ventre per treure-li aigua. Ni los fórmules que el doctor em dóna ja no li fan res. Quan va tenir el primer vòmit de sang ens vam pensar que era de les medicines; després s’ha ant aixafant, desvarieja tot el dia. Han vingut les cosines de Valldoreix. La Sixta m’ha dit que s’endurà la nena. La Sixteta jugarà amb ella.

Des que es va posar malalt, ara farà deu anys, en Francisco no ha estat mai bo. Aleshores tenia els ulls de color groc, com un canari. El cos també era de color groc i es queixava que tot li picava.. Però jo no em vaig preocupar. Quan se li va fer aigua al ventre, es va anar descolorint a poc a poc, sense esma de fer res, sempre l costat de les palmeres de la galeria, assegut al balancí, amb els peus estirats perquè deia que se li inflaven. El metge em va dir que tenia el fetge dur com una pedra i que per això el ventre era ple d’aigua. Des que ha començat a vomitar —ho fa cada dia un parell de vegades—, m’inquieta. No goso ni mirar-me’l, quan li duc el brou dins la tassa per malalts. S’arrapa al broc i, malgrat això, li regalima el suc per la comissura dels llavis. Mentre s¡’arrupia al balancí i gemegava, encara el odia escoltar. Ara,ni això. No l’entenc, quan parla. Sembla un pollet, així, tan desvalgut.