La base de dades de les Lletres Catalanes
‘Botxenski i companyia’ és un recull de dinou contes que tenen un element comú: en Botxenski, unes vegades protagonista, d’altres actor secundari, molt sovint una referència incidental.
Ara estic pujant a la nòria. Hi vaig sol. Em fan posar en una cabina. A la cabina de davant hi ha una parella. Ell li passa la mà per darrere l’esquena i ella crida perquè diu que si li passa la mà per darrere l’esquena cridarà i la cabina es bellugarà i es veu que això no li fa cap gràcia.
A mi tampoc no em fa cap gràcia anar a la nòria, però també m’avorria passejant per la fira. A més, serà un moment i ja està. A la cabina de darrere encara no hi ha pujat ningú. Em balancejo i em poso nerviós. En realitat, no sóc pas jo que em balancejo, perquè jo m’estic ben quiet, amb tota la serenitat que sóc capaç de recordar ara per ara, però la cabina sí, oh i tant que es balanceja. Ara hi ha quatre nois que pugen. Anem cap amunt.
Aquesta és una de les coses que sempre he trobat més imbècils de tot l’assumpte de les nòries. Com que la gent no pot pujar de cop, han d’anar fent córrer les cabines perquè puguin pujar d’un amb un. Això m’atabala. Els amos de la nòria no estan pas disposats a perdre-hi calés i, ja ho entenc, volen iniciar el viatge amb la nòria plena. Ara sóc a dalt de tot.
És tard, i des d’aquí no sembla pas que hi hagi molta gent amb ganes de pujar. Vaig donant voltes. Ara em sembla que es podria dir que la nòria és mig plena. Potser un seixanta per cent. La meva cabina és l’única que té un sol ocupant. Trobo estrany que no m’hagin fet pagar un suplement. Pitjor per ells. A la nòria hi ha parelles i grups de nois que criden. Xisclen, per ser exactes. El noi de la cabina de davant continua amb la mà darrere l’esquena de la noia, i la noia, que ja ho havia advertit, crida i fa que la cabina es mogui exageradament. Suposo que els amos de la nòria ja ho deuen tenir tot controlat i que el balanceig no pot fer que la cabina es tombi.
Ara sembla que comença el viatge. Ha pujat un senyor gran amb dos nens, i dues noies vestides d’infermeres. Donem voltes. Es veuen tots els llums de la fira, i la gent que mira, a baix, és petita i insignificant. Això, és clar, quan estàs a dalt. Després baixes i ja ho veus d’una altra manera. Tornes a pujar, però, i domines la ciutat i, per uns instants, el món és teu.
Una altra de les coses que odio és la música. La música que posen a les nòries, vull dir. Ja ho sé que es confon amb la música de tota la fira, però sempre és una música tatxantatxan. Sort que el viatge ja deu estar a punt d’acabar.
Ara la música ja no sona. Se sent la veu d’un nen. El nen diu que és el fill de l’amo de la nòria, i que l’empresa «Atraccions Botxenski» els desitja una vetllada agradable. Això està molt bé, però jo em pensava que el viatge ja s’estava acabant. No. El nen ara diu que treu la primera bola.
Disset. Sento xaf. Miro a baix i veig les dues infermeres amb el cervell destrossat. Vuit. Ara es tomba la cabina amb els quatre nois. Sento fressa i em giro i sí, és la cabina amb els quatre nois. Quinze. El senyor gran i les dues criatures cauen a terra. La noia de la cabina de davant crida i crida i el noi diu que els amos de la nòria han perdut el seny. Ara només queden la meva cabina i la cabina número deu. Totes les altres cabines s’han girat i han enviat els seus ocupants a baix de tot. A terra, al costat de la nòria, hi ha una pila de cadàvers: parelles i grups de nois que menjaven pomes ensucrades.
Els de la cabina de davant es giren. Ens mirem. El fill de l’amo de la nòria fa anar el bombo. Al bombo només hi ha el nou i el deu. Som a dalt de tot. La nòria no es mou. Sembla que el nen treu una bola.
Ara baixo de la nòria. L’amo em felicita i em dóna una bossa plena de caramels. Les cames em tremolen. Menjo un caramel. La cua per agafar tiquets de la nòria ara és molt llarga. No em pregunteu per què, però jo m’hi afegeixo.
Text: