La base de dades de les Lletres Catalanes
Abdon Terrades i Pulí[n. 1] (Figueres, 1812 – Medina-Sidonia, Andalusia, 1856) fou un polític republicà considerat pels seus biògrafs moderns com Carles Rahola, Josep Soler Vidal i Jaume Guillamet com el pioner del republicanisme federal.
Fou elegit alcalde de Figueres en dues etapes diferents (1842 i 1854) i va ser un francmaçó vinculat al carbonarisme (moviment que adoptà formes de la maçoneria tradicional però adaptades a un discurs democràtic i social radical). Terrades també fou un notable escriptor: entre les seves obres més destacades s’hi troben la cançó «La campana» –que esdevingué un himne del republicanisme català del segle xix– (1842), la novel·la en castellà La esplanada (1835) i la peça de teatre antimonàrquica El rei Micomicó (1838). En paraules de Carles Rahola:
«El ressò de la popularitat d’Abdon Terradas ha arribat als nostres dies: pocs cabdills foren, com ell, tan estimats pel nostre poble. […] No hi va haver a Catalunya fins el 1856 o 1857 […] moviment revolucionari que ell no inspirés o dirigís o en el qual no prengués una part activa.»
Terrades conreà el periodisme, narració i dramatúrgia lligant la seva actuació política amb l’activitat literària, la qual va posar al servei de les seves idees polítiques. El 1842 fundà a Barcelona el diari El Republicano, el precedent dels fulls volants de propaganda republicana coneguts popularment com a Hojas Terradas. L’any següent també va promoure el periòdic El Porvenir i dues capçaleres més: La unión i La campana (títol inspirat en la cançó «La campana»), diaris dels quals no se’n conserven exemplars.
Una de les primeres obres de Terrades fou la novel·la en castellà La esplanada (1835) ambientada històricament en les execucions en massa de 1828 a l’esplanada de la Ciutadella de Barcelona per part del capità general comte d’Espanya. El periodisme de Terrades va ser en castellà a causa de les circumstàncies sociolingüístiques de l’època, tot i que va ser un pioner en l’ús del català en altres àmbits. Així, a més d’utilitzar la llengua catalana en els mítings, també la utilitzà en la seva obra escrita, la qual cosa el converteix en un dels principals representants del corrent més popular de la Renaixença literària.
El català va ser la llengua de l’obra de teatre El rei Micomicó (1838), farsa de la institució monàrquica que tenia per objectiu transmetre la impossibilitat de l’existència d’un monarca just i desinteressat. Aquesta breu obra es va estrenar el 1838 a Figueres i a Barcelona amb un gran èxit de públic. L’escriptor i dramaturg Àngel Carmona el considera a l’obra Dues Catalunya (1967) el precursor del teatre d’agitació del dramaturg alemany Bertolt Brecht.
Terrades també és l’autor de la cançó «La campana», en la qual exposa el programa que defensaven els republicans dels seu temps i que esdevingué un veritable himne entre els defensors d’aquesta causa. La cançó va ser prohibida i la gent que l’entonava en públic, detinguda. Tot i que no està plenament demostrat, s’ha atribuït la música d’aquesta cançó a Josep Anselm Clavé, compositor i polític que compartia el mateix ideari que Terrades. Traduí al castellà la Histoire Populaire de la Révolution Française d’Étienne Cabet, autor de referència del comunisme utòpic europeu, que conegué durant l’estada a França.
Ja la campana sona,
lo canó ja retrona…
Anem, anem, republicana, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia
que el noble tant volia;
fugiu, tirans, lo poble vol ser rei.
Ja la campana sona…
La bandera adorada,
que jau allí “empolvada”,
correm, germans, a l’aire enarborem.
Ja la campana sona…
Mireu-la que és galana
l’ensenya ciutadana,
que llibertat nos promet, si l’alcem.
Ja la campana sona…
[…]
Un sol “pago” directe,
i un sol ram que el col•lecte.
Tothom d’allí serà pagat com deu.
Ja la campana sona…
Que pàguia qui té renda,
o bé alguna prebenda;
lo qui no té tampoc deu pagar res.
Ja la campana sona…
Lo delme, la gabella,
lo dret de la portella,
no, jornalers, mai més no pagarem.
Ja la campana sona…