La base de dades de les Lletres Catalanes
Tot i haver nascut a Tarragona, va passar la infantesa i la joventut en diversos indrets (Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena), seguint la mobilitat laboral del seu pare Mateu Abelló i Roset natural de Montblanc (enginyer naval), la seva mare era Isabel Soler i Gonsé natural de Tarragona. Va estudiar a Barcelona, on, a la Facultat de Filosofia i Lletres, va conèixer Carles Riba. El 1936 va ser professora d’anglès a València i el moviment en la seva vida va augmentar després de 1939, quan va haver d’exiliar-se a França, al Regne Unit (on va dur tasques d’ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l’empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d’anglès a l’escola suïssa de Santiago de Xile). En aquest país sud-americà va viure uns vint anys.
Tornà a Barcelona el 1960, on treballà com a ensenyant en la Institució Cultural del CIC de Barcelona fins a la jubilació. A part d’escriure, en aquests anys va traduir autors com Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Adrienne Rich, Anne Sexton, Denise Levertov, Margaret Atwood, Anne Stevenson i, sobretot, Sylvia Plath, de qui va rebre una forta influència. En aquell temps, començà a publicar els seus poemaris. També va traduir a l’anglès les obres de clàssics catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. És coautora de l’antologia Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999). Ha participat en els llibres d’assaig Cartografies del desig (1998) i Memòria de l’aigua (1999).
Autora d’una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, va col·laborar a la IV Fira Internacional del llibre feminista de 1990, en el Congrés del PEN Club Internacional 1992 i va ser una de les fundadores del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN el 1995.
El 1998 li van concedir la Creu de Sant Jordi i el 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva llarga trajectòria.[8] El juliol de 2008 també fou guardonada amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement al fet «que ha donat veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi».
L’any 2009 Jordi Valls li va dedicar un estudi monogràfic. El 2012 es va publicar l’obra Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, amb pròleg de Carme Riera.
• Creu de Sant Jordi, 1998.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2008.
• Premi Nacional de Cultura•trajectòria professional i artística, 2008.
• Premi dels escriptors catalans de l’AELC, 2008.
• Filla predilecta de la Ciutat de Tarragona, 2015.
Escriptora del Dilluns de Poesia de la ILC del 30 de juny del 2014.
Autora d’una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, ha col·laborat a la IV Fira Internacional del llibre feminista 1990, en el Congrés del PEN 1992 i ha estat una de les fundadores del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN el 1995. Ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l’anglès com de l’anglès al català. Ha participat en els llibres d’assaig “Cartografies del desig” (Proa, 1998) i “Memòria de l’aigua” (Proa, 1999).
Quan et sobta un fet, una imatge, un sentiment i ho plasmes en una pintura o en un poema, hi és fixat per la necessitat vital d'expressar-ho, però també obert perquè s'ho miri i llegeixi algú i s'ho faci seu
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.
No faig res, no cuso ni planxo.
Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.
Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.
Somni de temps absent
com el núvol que s’enlaira
en un dia massa ple
de sol.
Mai més no caminaré
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.
Ancorada a la porta que
aixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.
I ja no sé si en vull fugir
o deixar que corpresa,
m’empresoni.
El vent damunt la pell,
entre els cabells,
dins la boca, els narius.
Els ulls esbatanats plens de vent.
El vent damunt les cases,
les finestres, les portes,
esmunyint-se pels forrellats;
entre els barrots dels balcons
i les escletxes.
I pels carrerons estrets.
El vent que escombra
els carrers de la ciutat
i esbulla els teus cabells,
i els meus.
El vent que ens penetra cos
endins.
I tu i jo caminant
contra el vent.
De quan ençà espero?
On fou el començament?
La pedra era llisa,
res no torbava el seu son.
S’obren portes
a tenebres inhòspites,
llisca l’aigua
per les fondes
cavernes del son.
Inquiet, es dreça el somni.
Per on navega?
On?
Sura dins la fosca
l’ala tènue
d’una paraula en camí.
Sobre un blau infinit
es bressa indefens,
el desig.
Romp el silenci
la veu que crida:
Sóc jo.
Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Set
això sí que sé el que és
com la sentia
en aquell carrer on -dreta
davant d’una porta- em deien
“no se sap res”
I aquell anar i venir,
com sempre,
però amb aquella set !
Set, insaciable,
d’aigua.
Set que corsecava, la boca
espessa
un dia rere l’altre.
Quantes vegades vaig sentir
aquelles paraules que
en sospesar-les
em semblaven buides.
La set
me la imaginava d’aigua
I ara sí que puc dir que
aquesta altra set
tan fonda que clama
també ho és d’aigua.
Tot és un immens buit
recordar voldria tants noms
que ja no retinc.
I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa,
Amb l’encens espès de flors
esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;
de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.
I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.
De cridar sense fre
d’oblidar
tanta impotència.
Deixa que el vent
esgarrapi el son i que la veu
resti sotmesa.
I enfonsa els dits
en els records, en subtils
espires de claror
Són històries de debò,
les que conjuminen el temps,
j els sospirs es perden en l’aire.
I pels batents de les portes
s’escapen els crits.
La fugissera memòria
no computa més que fets,
no el tremolor; la por
del dir o el saber imprecís.
Traç lleu i persistent
que es grava lent sobre la pell.
Una cicatriu inesborrable.
El llum del menjador.
L’ombra de la mà
damunt del paper.
Tu saps com la llum
es rebel•la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.
La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.
És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.