Anna d’Aguilar-Amat Castillo

En l’aire hi ha muntanyes i altiplans
amb les seves baldanes, sots, avencs,
vessants.
Els núvols les remunten i cenyeixen. No
pugen dalt dels pics i, per això, mai no
veiem els cims dels gasos, ens pensem
que no tenen escaires.
Quelcom semblant és el que passa
amb l’ànima. Molt poca gent
veu bé la seva geografia;
desconeixen les bretxes i les grutes.
S’arrisquen a volar per l’ànima
d’algú com si fos una planura
esfèrica. De res serveix advertir que
la cosa es complexa a qui l’ha volgut
simple.
Tot i que és simple, verament:
el cel té esquena i només vol
que algú vulgui gratar-li quan
li fan pessigolles els àngels amb
les ales.
Per poder fer-ho cal aprendre
a veure’ls, i per tal de veure’ls cal
aprendre a estimar. Per estimar no cal
aprendre a aprendre i és, de fet,
molt millor no saber res.

L’espera és primer tova, com una gota de resina,
el desig ofegat de l’insecte que ets; fútil vistositat
les ales fràgils dins el líquid dens.
Mentre espero que arribi el temps de veure els fills,
el dia és una boca d’estació i l’estiu s’ha assegut a la
sisena fila. A l’intertítol diu que han passat ja vint
anys, i surts tu quan se’t trenca el setrill per segona
vegada. Pares la mà al clatell per comprovar que duus
posada la carota que ha de fer dubtar el tigre on és
la teva esquena. I el tigre és la seqüència on renyes
una nena que ha abocat el got d’aigua.
Pots fer-ho: transforma aquesta pedra de l’espera
en un peix de colors, o potser un préssec. Pinta
amb els mots taronja sobre el gris, recorda aquella
espera de color de mel, quan el petit infant voleiava
la sorra. Mou-te i escapa de la glòria de romandre
per sempre, com un fòssil dins l’ambre.
Escriu, escriu, escriu.

Aquestes ja t’han quedat petites. Hi
passo els dits i toco la planta dels
teus peus, el negatiu d’un temps en
què sempre érem junts i els dies que
viuràs quan jo desaparegui. Un futur
que modela l’ortopèdia, la gravetat
que t’ha fet caminar estrany als meus
passos. Trepitja els meus fracassos
com si fossin graons d’una sapiència
antiga, perquè són el bagul que sempre
podràs vendre al traginer que passi.
Digues que la clau l’has perduda, que
et paguin pel seu pes; si troben que és
lleuger dius que són mapes i si el troben
pesant que són gemmes precioses. I després
ves-te’n lluny, camina fins els cims. Regala
una moneda de perdó. Tot el que donis
et durà més lluny.

El líquid és de fang, dens com la sang, i dur
cadires, teules, arbres i una motocicleta.
Baixa a la rauxa com un brau embolat
pel carrer principal d’una vila on havies viscut
temps normals: una esposa, i uns fills, l’estofat
de patates i el tedi de les tardes.
¿Qui ha fet aquest beuratge fosc que ara s’aboca
com menjar que ha sobrat, al wàter?
¿Qui és el cuiner maldestre que ha trinxat, sofregit, macerat
per llençar el contingut de la cassola pels aiguavessants?
A la frase “El pont per on passem” el temps verbal
és incorrecte per partida doble: ni el pont ni tu no hi sou.
“Tu ets el més important” és una mostra més
de la impotència de l’idioma: ha d’acabar amb un punt.
El dia del teu aniversari duies caramels tous
pels companys de l’escola. Sembla que els repartires
amb massa lentitud: se’t llençaren a sobre i et
trencaren la bata.
Sempre el mateix error: demanar que plogués.
¿Vols sopa? – Teniu! Allà, lluny del meu cor
els caramels de melsa. Ajupiu-vos, soldeu les vostres dents
amb l’instant i la fressa!
Deixeu-me que rastregi els records d’entre les hores i
la runa.

Ets vulnerable. Un avet que viu en un balcó.
El test, amb crueltat, t’obliga a recordar l’anonimat
en mig del verd extens.
I la glòria fugaç de fàtues lluminàries nadalenques,
encimellades ermes tan feblement gaudides, amb desig
i amb regust de pecat.
I qui sap si ara plou perquè tu vols plorar, perquè
el clima i l’amor podrien ben bé ser part de la mateixa
cosa. Del mateix trencaclosques de núvols que es belluguen
i ballen d’una muntanya de tons blancs a l’altre, desfent
la feina feta. Del paisatge esvaït d’una aquarel·la
que va pintar l’infant que imaginem que érem.
I si ara plores no és perquè plogui amb ganes
gotims madurs d’estiu que esvaeixen colors,
sinó pel somni que has perdut: somniaves que plovia.
I perquè, malgrat tu, agraeixes la vida.

Collir culs verds d’ampolla i petxines daurades
a la platja pot ser un acte innocent, ple de beutat
pel caminant que mira. Però pot, també, ser un
episodi perfidiós, si el pensament llunyà voreja
un rostre aliè, estrany als cossos que són teus
i et pertocaven.
Però això no fa menys bells ni menys estranys
els objectes trobats, desats dins un ventre de vidre
tubular que és la teva esperança.
Ara, les figures que veus quan et fregues els ulls són
cristalls de neu verds, un negatiu mirat al microscopi
per l’ull d’un huracà. La teva vida com un dibuix on
es veuen dos rostres: una vella i, després, la dona jove;
un conill si ho mires per l’esquerra (i aquest és tot
amor); si per la dreta, el bec d’un anegot que apunta
directament al cor obert d’un pacient al quiròfan.
Encara, tot i restar a aquell marge, temíem
l’esternut dels camions.
Avui la calma veu com fugen el passat i el futur
ufanosos, contraris. Gràcies siguin donades a qui
la va pintar: la primavera, el present, la línia divisòria.

Quan em dones les gràcies si em somriuen les mans,
per una flor que em creix als ulls, una cita d’en
Chesterton o l’inconfessat desig de cordar-te un botó,
resto sempre callada.
¿Com podria dir “de res” si aquestes momes ho són tot?
Piguetes infantils que tornen a sortir amb l’edat,
rosada que el cel ha destil·lat perquè n’hi pugui beure
aquella abella.
Com la noia que surt a la finestra a estendre un
vestit roig i la mira l’obrer mentre posa ciment
a la casa veïna o la bastida que el sosté, a vint
metres d’alçada.
¿Com podrien dir “de res”?
Però ara jo també vull dir “gràcies” perquè has fet
de l’espera un bon estenedor pels meus vestits de festa
i puc escriure mel amb la set i la calma, i sento,
quan feinejo, el vertigen punyent i desitjo la vida.
I no em diguis “de res”.
Potser s’escau “perdó” a aquest espai de les formalitats
– que és el que jo dic sempre, i tu restes callat.
Perdó perquè el dolor de no tenir-te no s’acaba,
pel núvol d’esperança que t’és fàcil llaurar,
pel pessimisme que desfàs com un terròs de sucre
amb la teva humitat universal que fa les coses grosses
toves, i les petites altes, lliscants per tobogans de fulles verdes.
(No té importància esbrinar perquè aquest poema
s’havia intitulat “cosir”).

Aquesta nit un altre petrolier ha rebentat a les estrelles.
El cel es fa pesant pel cortinatge fosc que es mou
com una serp, al nord i al sud en onades distintes.
¿Qui ha accionat la palanca equivocadament,
quan no hi havia entreacte?
Diuen que el teloner sóc jo, i ara la llum desapareix
com si l’home del sac l’hagués robada.
Se’n va la neu de l’escenari, la teva veu, les lloses
de la casa de sucre que entre els dos hem bastit
i el bressol que teixies amb paraules.
Tot i que em sembla nou, conec bé aquest teló fet de mortalla,
de cuirs de llops, draps de la pols que pengen, despulles
de llebrers que no eren bons per la cacera.
Parracs dels noms dels que no sé estimar.
Les teves mans, les meves, buides com guants de goma.
Els nostres llavis d’enfilalls de moixama
repetint quatre notes de grans obres simfòniques que
ofeguen plors de nens.
Llavors venen les basques i els glassons amb forma de pingüí
que em pugen a la gola. Contra les meves dents,
abans de caure a terra,
fan el soroll de claus a punt d’obrir la porta.
¿Ets tu el gos adormit que sembla mort, que dóna i pren calor
d’entre les meves cames?
Potser jo sóc el gos, i tu,
el captaire.

Que els altres són com tu, de tots els pensaments cruels,
és el que mulla més. Els pren allò que és seu:
la forma dels cabells, el color dels teixits,
el traçat de les lletres, difuminat com molsa.
Si penso que ets com jo, deixo de veure
que el riure és un desordre d’aire arremolinat al cove
de la gola. Que les tardes es poden quedar quietes,
en un instant etern, com colibrís que beuen.
Quan penses que ets com jo, salto de branca
en branca fugint del teu foc moll que em llepa.
Qui ha bufat massa fort? Qui ha dit
que sap com som, que el temps cal mastegar-lo
cinquanta-cinc vegades?