Caterina Albert i Paradís

Me’n vaig al cementiri del meu poble
bell en sa solitud, senzill i noble
tot ell parat de blanc, color de pau
sota el cel esplendent i un gran cel blau.

M’hi passejo tot sol pel cementiri
com un escarabat per dins d’un lliri
i m’apar que és quelcom profanador
de mos passos inquiets la lleu remor.

El terrer, adobat amb carn humana
és divís en jardins de folla ufana
i entorn d’ells, en fileres apretats,
els nínxols van traient llurs blancs esclats.

Dintre els nínxols i sota els bells jardins
tinc un món enterrat de conveïns
d’homes, dones, infants que he conegut
i que han mort un a un sens fer traüt.

Espitllant el blau del cel i el vol alt de la gavina la piscina cristal·lina posa al clos fresquívol tel. Raja la font subtilment entre murtra, llor i roses i mil flaires delitoses omplen l’aire a bastament. A prop s’ou el mar bleixar el rossinyol li contesta i és pels senys divina festa entre aromes, cel i mar. Oh bell Homer de la sublim orbesa. Oh Espinari tranquil i reposat, una altra orbesa orfa de noblesa vostre redós deixava profanat. I a l’espetec del mauser victimari crim de lesa bellesa es perpetuà que el noble marbre i bronze estatuari el plom de la revenja afusellà.

Contra les roques de la boca del port, a la banda de ponent, s’hi esberlaven les onades, furients, aixecant-hi grans polsaredes d’escuma, que queien sobre els llaüts del primer i segon rengle, omplint-los d’aigua, malgrat estar força apartats de la vora. En Lluís contemplà, encisat, l’extens panorama. Com que fins aleshores havia passat tots els hiverns a Barcelona, sols havia conegut aquella mar quan estava quieta i llisa com un espill, i el sorprenia veure-la ara revolta i enferestida, amb una feresa tan gran i corprenedora. Anà seguint amunt, amunt, cap al promontori de la Farola; com més pujava, més sorprenent trobava la vista i més imposant es descobria a sos esguards. Relliscant per les lloses mullades, arribà fins al peu del Torricó.

(…)

Com un teló de fons, la mar i el cel, fosos al lluny, semblaven la mateixa cosa; no es veia rastre de les muntanyes de l’altra banda del golf ni dels poblets i arbredes de ponent, part d’allà de la desembocadura dels riuet.

(…)

El Cranc, l’illot pelat de la boca del port, s’entreveia de tant en tant, com una clapada fosca, difumida, que les aigües cobrien abraonant-s’hi esberlant-s’hi, i aixecant-se fins als núvols amb polsaredes d’escuma d’un blanc suau i nítid de pòlvors d’arròs.

Ma casa s’aixeca a pocs metres de l’església parroquial i que en el campanar de l’església hi havia el rellotge de la vila. Fa anys que, per subscripció pública, van canviar-lo i aquell canvi, operat durant una temporada en què jo vaig ésser absent, en prendre’n coneixença em va ferir com una ganivetada de traïdor, produint-me un dolor gairebé físic. I és que el rellotge tret era un gran, un entranyable amic meu: més positiu i entranyable amic del que, ben segur, podrien ésser-ho la meitat i tants altres dels bípeds que tenen vot i paguen contribució.

Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d’elles, però poc n’hi manca. Té l’enteixinat de rajol i llata, les parets emblanquides i el sòl d’humils carreus. És un niu que van fabricar altres —uns altres que comptaven, més que no somniaven— , per ensitjar-hi el forment que granava en llurs camps, i que un jorn em deixaren perquè jo hi ensitgés tremolors, angoixes i esperances, únic forment que llevaven els camps inconreats de mon ànima. Tenia sota meu un carrer llarg, molt llarg, amb cases blanques i netes a cada banda, amb una plaça plena d’arbres verds, al mig, amb el camp daurat a un extrem i la mar blava a l’altre… Tenia una estesa de teulades mirífiques al davant, amb eixams de finestretes a sota, atractívoles i misterioses com portelles de sagrari, i a sobre, l’abric d’una muntanya embaumada amb l’alè d’espígols i farigoles. Tenia a dalt de la muntanya un cel de glòria que en donava espectacles per a mi sol de cap a cap del dia i de cap a cap de la nit, si no tenia son.

Era una vella construcció de pedra, de tirat bíblic, amb tres aixetes, els raigs de les quals, a un metre l’un de l’altre, caient imparablement, tant de dia com de nit, en la conca d’un bací allargat, feien una cantòria mansa sota el ràfec d’una gran volta de canó que descansava sobre tres parets fermes, una al fons i les altres a banda i banda, deixant franca l’entrada per l’absència de la quarta paret. Era, aquell, un redós tranquil i ombrívol, conegut de tota la gitaneria i dels captaires de la comarca.

Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric se­guit í penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols. —Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat el piu de la cadena, va tombar-se. A 1’acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en 1’ombra del corral. Es fixà bé. —Ca, res!… Una fotja, que hauria dit el pobre pastor!…–Pujà 1’escala, mes encara a la meitat, el recel l’obligà a gi­rar-se una altra vegada. Oh Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada esca­les amunt. El quelcom aquell eixint de 1’ombra, es preci­pitava darrera d’ella!… Ni esma tingué d’ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell, hi havia un home. Ella, sang­glaçada, s’estantolà en la taula.

—No tingueu por… —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com 1’home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s’aturà.

—No tingueu por… Hu, hu, hu!… —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces i rautà com una bestiola.

—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil·là,  s’estremí tot…

—Hu, hu, hu!…Jo…vos volia dir… jo…si vós vol­guéssiu.

I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu… aneu’s-en de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual re­lluïa una espurna groga.

—Si voleu… eh, que sí?… eh?… —I tirà als peus de la dona una moneda d’or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d’aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisi­bles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.

Veient-la que no deia res:

—En voleu dues?… Vos en donc dues… —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d’esquena a la paret—: Aneu… aneu’s-en!

Però ell, en lloc d’anar-se’n, donà un altre pas. Blei­xava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs?… Totes?… Les voleu totes?… —i, ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res: havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d’aquella pluja d’or 1’hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d’una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella del re­raaltar.

[…]

La Mila, de dret i sense temença, anà a seure’s en un regatell apartat de la solana. Ella, tan poruga sempre, havia perdut repentinament la por. ¿Què podia passar-li més gros del que ja li havia passat?… Amb les cames estretes i el colze sobre el genoll, s’abrigà amb el mocador la ferida, tot sostenint-se el cap.

Al davant seu, el Roquís Gros semblava un tros de cel més fosc i sense estrelles, i més avall, grans masses de formes vagues nedaven en una penombra bruna, plena de misteri; d’aquella penombra semblava brollar suaument, com les aromes del pebeter, aquell profund silenci, ple d’harmonies inoïbles, que ho invadia tot arreu. La Mila s’hi trobà bé, voltada d’aquell gran silenci. Coneixia que aleshores qualsevol soroll li hauria fet mal, un dolor quasi físic. I sentí grat al grill porfidiós per haver emmudit. Tal vegada ella l’hauria esclafat a l’eixir de casa… I li vingué un  pensament: ¿Qui sap si era pecat matar un grill? Els grills tenen vida, i una vida, encara que sigui de grill, és una vida. Estroncar-los, doncs, aquesta vida, abans de son terme natural és el tort més gros que se’ls pot fer: perquè cada grill, com cada bèstia que es cria sobre la terra, no en té més que una, de vida… Una vida només: què poca cosa!… ¿I si s’esguerra sense voler? ¿I si la trenquen per la meitat com  ella podia haver trencat la del grill? ¿No hi havia cap forma d’adobar-ho? ¿No hi havia remuneració alguna?… Potser sí ho era, de pecat, matar un grill, i potser  pecat més gros que altres que li havien semblat pecats molt grossos, fins aleshores…

Lo que fos i lo que no fos pecat l’havia preocupada sempre, a la Mila, i ara, tot ruminat-hi de nou, li semblava que son pensament creixia poc a poquet, apartant-se d’ella, alluyant-se cap a l’infinit i prenent la forma semiesfèrica de la volta constel·lada; i ella, punt central d’aquell pensament dilatat que semblava abraçar-ho tot,  comprenia sense esforç lo que no havia comprès mai encara, veia clar el costat fosc de totes les coses estades, i amb una claredat tan neta, tan diàfana,que ella es feia creus de la passada ceguera. Per exemple: ¿com no havia entès feia molt temps que la mala besti l’in faria una?