De totes les condicions que formen la base del caràcter castellà no sols n’havia de resultar l’autoritarisme, sinó que dintre d’aquest havia de predominar una oligarquia, i així ha succeït en tots los períodos de la historia. Fins quan los elements oligàrquics han quasi desaparegut de les lleis, modificades en los temps moderns per l’esperit d’imitació, que és una de les manifestacions de la decadència, han quedat encarnats en les costums. Un poble que sent l’afany de manar i predominar no pot viure sens jefes que el condueixin. Los temperaments generalitzadors se subjecten de bon grat al que consideren representant d’una abstracció que hagi fet entre ells fortuna. Repari’s com tota la història castellana se reconcentra en alguns hòmens que sobresurten del nivell comú, a diferència de la catalana, que com veurem en son lloc, se troba condensada en algunes institucions. […]
Judiquen malament lo caràcter castellà los que el tenen per interessat i egoista. Fins en mig de sa decadència; fins enfangat en tots los vicis com avui se troba, és generós i desinteressat. Estudiant lo temperament castellà en l’individuo, veuríem que el que més se li sembla és lo dadivós, lo desprès. Així en los individuos com en los pobles la tendència a la generalització i a l’abstracció és la més oposada a l’egoisme. Quan un que per naturalesa és particularitzador i positivista degenera, cau en los vicis de l’avarícia i de l’enveja. Quan degenera lo generalitzador idealista, cau per lo cantó oposat, i es torna pròdig, insolent i capritxós.
D’aquí prové que la gent castellana, completament decaiguda i degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tracten de portes enfora. Per això los forasters i estrangers que arriben a Madrid, s’hi troben bé al cap de quatre dies i en surten encantats si sols hi han passat una curta temporada. La companyia del pròdig, pel que no li va ni li ve, té molts més atractius que la de l’avaro. Lo qui no pensa en demà, passa l’avui alegrement, compartint l’alegria amb los que el rodegen.
Ni el poble castellà que vegeta en pobresa i la ignorància lluny dels grans centres, ni l’oligarquia política-financera que avui domina tota la nació des de Madrid, són, doncs egoistes ni interessats. […]
Aqueixa oligarquia tan pròdiga i lleugera com insolent i capritxosa és la que mana absolutament en lo país, i pesa lo mateix sobre el comú de la gent castellana que sobre la de les demés regions. Té l’afany de generalització i absorció propi de son temperament; però degenerada fins a l’extrem de la immoralitat i de la ignorància, no li queden forces ni elements per a combinar abstraccions que es presentin amb brillantor enlluernadora. Mana i disposa per la raó del perquè sí, i no es pren ni la molèstia de pensar, puix que li basta fer traduir malament del francès tot allò que necessita per a conservar lo predomini, des de les Constitucions i lleis, fins a les obres de text de les escoles.
Dos poderosos auxiliars té l’oligarquia dominant per a portar endavant sa tasca destructora. L’ensopiment de les regions, tan degenerades com les castellanes, i l’amor propi col•lectiu que el temperament absorbent i generalitzador inspira a aquestes.
[…]
Lo caràcter català és lo revers de la medalla del genuí castellà. En los bons temps, aquest era lo tiro del generalitzador i nosaltres érem eminentment analitzadors. Ells s’exaltaven per una abstracció idealista: nosaltres buscàvem sempre ventatges positives . Pel castellà, apassionat de les formes, les condicions a què dava capital importància, eren la finura, l’elegància, la magnificència; pel català, poc cuidadós de les apariències, la brusquetat no era un gran defecte, així com ho era lo pecar poc o molt pel cantó oposat. La mirada d’aquell, com que abraçava un vast camp, no veia bé els detalls dels objectes: la nostra veía bé los detalls, mes en contra abraçava un camp reduït. Ells, doncs, pogueren realitzar les epopeies que van assombrar a tot lo món, tenint en canvi caigudes de no menys ressò ni conseqüències, mentre que nosaltres deguérem reduir-nos a fets molt menys brillants, però en canvi molt més sòlids. Lo geni castellà no va desenrotllar-se en gran escala fins que el món se va eixamplar: l’esperit català va trobar-se fora de son centre al punt mateix en què va tenir lloc un aconteixement de tanta trascendència. […]
Mentre lo món va ser mediterrànic, Castella no va sobresortir. La reconquista i la i la unificació de la península l’ocupaven, en tant que les empreses mercantils de l’època atreien poc sa atenció, puix que no feien per a son caràcter. Mes lo món va deixar de ser mediterrànic; los descobriments fets a l’altra part de l’Oceà per un costat i per l’altra los que voltant l’Àfrica van obrir un nou camí cap a les Índies, van deixar lo mar grec-llatí reduït a les relativament modestes proporcions d’un mar interior. […] Havia arribat l’època de Castella, que tenia condicions de caràcter i es trobava en circumstàncies adequades per a ser la primera potència oceànica. Quan ella va començar la seva epopeia, nosaltres vam començar a baixar de l’altura a què havíem lograt arribar a còpia de treballs i de constància. […] La unió dels Estats espanyols va coincidir amb la conversió del món, de mediterrànic en ocèanic, i com tot lo que nosaltres vam portar a la unió resultà inútil o poc menys, la lògica dels fets va imposar-se; l’element castellà va ocupar lo primer lloc, i nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini i acceptant enlluernats la nova política que amb l’eixamplament del món va inaugurar-se.
[…]
La unió amb Castella va produir en nosaltres, com primer efecte fatal, lo de fer-nos olvidar los ideals de llibertat i particularisme en què es basava la política aragonesa. Per llur pròpia naturalesa aquestos ideals eren molt més sòlids que brillants —puix lo útil i positiu no acut jamai als adorns llampants—, i .nosaltres vam caure en l’erro de creure’ls indignes de ser oposats a l’enlluernadora política castellana. Probablement, encara que ens haguéssim proposat entrar en competència, no ens hauríem sortit de prompte amb lo nostre intent, puix les circumstàncies eren totalment favorables a les tendències generalitzadores i idealistes que sintetitzava la política castellana i l’esclat de ses epopeies en Amèrica i en Europa nos hauria obligat a arraconar les nostres pretensions.
[…]
Un poble amb la personalitat perduda, subjecte a un altre de caràcter no sols distint sinó oposat, i sostenint en lo íntim de son ser durant segles una lluita tremenda entre la voluntat i el temperament, per força ha de decaure fins a l’extrem de causar llàstima, I això és lo que ha succeït al poble català. Comprovem-ho, dirigint la mirada a sa situació actual.
Seguim sent tan analítics i particularitzadors com sempre. Per molts esforços que fem, no comprenem les generalitzacions abstractes, i en canvi, quan obrem amb espontaneïtat, sabem fixar-nos en los detalls. Prou hem intentat ficar-nos en la política que es fa a Madrid, perd no ho hem lograr pas. A còpia de molt treball i molta constància, conquistem en ella algun lloc en les segones i terceres files, i encara per a ocupar-los tenim de perdre les nostres qualitats característiques, suplint-les per altres que sempre es veu que són postisses. Dels centenars de ministres que hi ha hagut durant los darrers temps de l’absolutisme i tot lo període constitucional, los fills de Catalunya i de les demés regions de la Confederació antiga aragonesa, no passem tal vegada d’una dotzena i aquestos pocs encara han surat quasi sempre en temps de revoltes. I no diguem que és perquè se’ns aparti sistemàticament del poder: és que no produïm ningú que logri sobresortir del nivell comú dintre de la política castellana. No hi ha cap dubte: les condicions del nostre temperament s’hi oposen. No servim per a aquells jocs d’abstraccions i d’entremaliadures fetes amb finura i elegància de formes, que constitueixen avui l’essència de lo que s’anomena política…
[…]
La pintura que acabem de fer de la nostra situació, motiva i legitima les aspiracions catalanistes. Los que estimem lo país en què vam néixer i sentim que el nostre amor és tant més intens com més gran són los defectes i vicis en què el veiem sumit, tenim lo dever de fer tots los esforços per a alçar-lo. No hem de voler desconèixer ni atenuar lo mal, puix que d’altra manera nos fóra impossible fins l’intent de curar-lo o aliviar-lo. Fer lo contrari és ser falsos catalanistes. I puix coneixem lo mal i sabem quines són ses causes, ataquem sense compassió les arrels ma-teixes d’aquestes, i no ens faci tremolar lo pols la magnitud de l’operació. Per fortuna, entremig de tots los vicis i defectes naturals o adquirits, lo caràcter català conserva encar ses condicions bones més o menys ensopides. Encara som actius i estem dotats d’energia. Los defectes adquirits podem traure’ns-els del damunt amb sols aspirar de debò a la restauració de la nostra personalitat política. Proposem-nos ideals, i tornaren a despertar-nos.
