La base de dades de les Lletres Catalanes
Estudia al col·legi de Cordelles. Pertany a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comporten gaire poder econòmic ni polític. El 1766 es casa amb Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, cosina seva. Tenen vuit fills. El 1808 s’exilia de Barcelona Tot i que el 1816 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres, la seva relació amb els cercles intel·lectuals barcelonins no és gaire estreta.
Des de 1769 i fins a la mort, el 1819, escriu un diari que anomena Calaix de sastre. Hi vol donar notícia de tot allò que succeeix al seu voltant. No el publica mai, sinó que el dóna a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüenta.
No portant pressa per baixar a aquell laberinto, delícies campestres del marquès de Llupià, sent llavores quarts de nou, (…) hem fet estricació de quart cap amunt a la muntanya detràs del monestir, fins a descobrir a la muntanya de Montserrat i demés muntanyes, amb la més alta de Sant Llorenç de Mont, amb aquelles planures del Vallès, poble i monestir de Sant Cugat del Vallès, cases, i escassament a Sabadell, amb sol i sombra. (…)
Moltes coses noves descobrírem en aquelles delícies rurals del marquès de Llupià, estes lo nou cenador, frente immediat al gran safareig después del laberinto, que el poble ne diu lo labariento, de molt primor en sa hetxura i gust, tant de dintre com de fora, en construcció octògona amb columnes d’estuco en ses entrades, en lo triangular d’estes, i primorosa cúpula, del més fi gust a tot lo demés.
Hem continuat lo passeig i detràs de don Anton, hala hala, la senyora Josefa Vega, no parant-se, sí que caminant amb son bastonet, lluny que ja anaven del demés cos de reserva, començant per la vora de la casa nova de don Anton Borni, blanca, amb plafons i una com torratxa amb cucuru¬lla sobre de ses finestres, portal principal a tot rumbo, amb armes sobre d’est, d’un lleó i unes barres, que ens ha atordit prou, no sent més que ciutadà i no dels rancis, sí que ben modern, tal escut d’armes sobre de son portal.
Deixant tal casa a l’esquerra, principi del carrer de Sant Andreu de Palomar, i nos¬altres seguint la vora de les de l’esquerra, passats sota d’uns porxos (que hi havia al¬guns mossos que jugaven a botxes, [i] un que es mirava com jugaven, que hem sabut después ser lo tal don Anton Borni), hem en¬trat a una casa nova de dos anys, prou ca¬paç, en sa entrada amb volta, grasa, peça immediata a esta així capaç, on quedaven al¬gunes bótes i premsa molt bona, de preu tres-centes lliures, amb què hòmens prem¬saven vi fent-la rodar.
No hem vist a altres que a l’amo, home corpulent i galant home, i a una sa filla, que era ja admetlla de sucre per lo colo¬rada i blanca de fisonomia, havent-me pare¬gut tenir los cabells un poc rosssos. Nós hem séntats tots allí, fent un rato de platxèria amb aquella nimfa, i hem prosseguit la cossia endavant dret al nas. I a fes, qui el tenia ben destapat brau pudor sentia, amb tants bassals negres de fang i aigua de dalt [a] baix del carrer de Sant Andreu, i pobre del que a posar los peus en fals per aquells caminets a la vora, hagués caigut a tot aquell podrimener del carrer i les roderes, tan en extrem fondes que els carros i carretes s’hi encallaven casi fins al botó de la roda. D’estos, un carro amb sacs no sé si de blat o altres grans, i lo bàrbaro del carreter, imitador de Robespierre. Així com eix mònstruo que ho era de la humanitat, ter¬rorista aquell, aquest ho era de l’animal de la carreta. I ja ho era, un brau animal de car¬reta, puix que, havent tret amb ajuda d’altre mosso a les rodes de l’encallament del fang pegadís, li donà tals bastonades al cap de l’animal, cops amb un roc a la boca i dents i caigut amb tants mals tractes a la pobra bèstia, àdhuc apretant-1i lo peu al cap, que pensàvem si l’hauria mort: tal era la ràbia
del carreter i admirant-nos que fes tants mals jocs a la bèstia sent sua, devent-la cuidar amb més suavitat. Són bàrbaros sens llei ni consciència los més d’estos carreters i traginers.
Hem continuat o passeig i aturant-nos de passo en una casa on era la jove d’aquella casa d’en Foixà, germana esta de la muller d’En Jaume Solà i era, cert, una bonica jove. Seguint la mateixa vora de ca¬ses hem entrat a la de Mesades, i seguts un rato fent platxèria amb la filla donzella de la casa i dos o tres dones que allí eren, puix que la jove amb sa sogra i el pare Mesades, servita, eren a passeig. I a pocs passos d’eixits d’allí, les hem trobades en la riera amb un jove estudiant, germà d’aquella pur¬púrea rosa. Les hem saludades i parlat un poc en peus tornant-se’n a retiro i nos¬altres al del Col•legi de la Bona Vida, i antes hem fet mitja hora o més de paracrossa en casa Solà, tomant-nos-en des d’allí amb al¬guna cerilleta encesa, agafats uns amb al¬tres, principalment los curts de vista, supo¬sat ja ser nit, a esta torre, finint est jornal fins al de demà, si Déu plau.