M. Àngels Anglada i d’Abadal

No han destruït aquest recer vivent
que ja lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
– Una treva signada amb aire i ales.

Era la primera quinzena de març del 1810 i les closes encara eren, en part, inundades; amb la guerra hom havia deixat de banda la neteja dels recs i un gran estany d’aigües somes s’estenia sota els arbres que començaven de borronar amb els peus xops. Els dos infants s’hi havien apropat amb passes tan lleugeres que els ocells no se n’esveraven; les gavines rialleres, les fotges i els menuts corriols no s’alçaven del nou aiguamoll, on l’aigua manyaga vacil·lava entre els verd blavís i el gris argentat. A mà dreta, però, cap on s’acostaven els nens entre el contrallum, no es veia gairebé el color de l’estany: havien esclatat de cop totes les flors dels ranuncles, com menuts lotus, i el seu blanc i groc omplia d’una rialla alegre l’aigüerol. S’hi dreçaven enmig, cap a la riba, set o vuit camallargs, tan esvelts que semblaven trencadissos damunt els seus nius florits.
Per damunt la Isabel i en Josep volaven un grup de coll-verds, amb el seu inconfusible vol, ales endarrera, potents i sàvies, acostumades als llarguíssims camins de núvols, en formacions que els ulls no es cansen de mirar. Fora d’ells, res no trencava el silenci si no era de tant en tant el crit del becadell: el seu xiscle i un esclat d’ales era l’únic senyal del seu pas. El nen sabia ja tots els noms dels ocells, llevat d’un de molt gran que s’alçava amb ales de capvespre i que no es veia sovint pel voltant de les closes: era l’agró roig, que potser havia confós els prats inundats amb l’estany de Vilaüt.
Era hora de tornar a casa i en Josep començava amb recança de seguir la Isabel i deixar les vores de l’aigua florida. Tot de cop, però, un vol d’ales diferent li fa alçar la vista: el perill planava damunt el petit aiguamoix i amenaçava els ocells més petits:
– L’arpella!
A frec dels matolls ja, l’ocell de presa, tord o d’hora, trobaria la seva víctima, que cercava obstinadament. Sota el senyal fosc de l’esparver d’aiguamoll els dos infants se’n tornaven assenyadament cap a casa seva. No podien pas saber que també allà una altra mena d’arpella, i aquesta non tan innocent, trobaria la seva presa.

Ja són dins el veritable camí de les closes, gairebé un túnel de tamarius d’un verd grisenc, i les fileres de saules, de freixes, d’àlbers: cap no ha perdut la fulla, encara.

(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge i espereu que us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença …les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola …les closes a l’hivern – quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança – encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires… …el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podia flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.)

Abans de l’alba em desvetlla
l’ombra d’una ala de llum
Tanta claror pressentida.

Abrigada de records
darrera grans balconades
de casa viva entre ocells
respiro cada alè d’aire
remor d’escuma en la sorra
allunyada entre gavines.
Escolto el pols de les roses
un silenci de parpelles
damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio
encara humits de rosada
del calze fosc de la nit.

Jo l’acompanyava, molts dies de festa, a passejar sota els pins: m’agradava sentir-hi cantar el vent, olorar les petites plantes que creixien al sotabosc i sentir-li dir el nom de totes; més cap a l’estiu, conèixer els ocells que venien a viure-hi, estadants benvinguts: el siboc, el gaig blavís, l’oriol, menjador de figues, que s’hi amagava…

Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís…

De vegades, havia sentit contar com era de bella l’alba damunt del llac profund, com canviaven els colors de l’aigua, lentament, com s’alçava la sagrada i rogenca claror del sol damunt dels canyars, saludada pel vols de les gavines i els triangles alats de les formacions d’ànecs.

A peu, vam anar cap on havíem esbrinat que vindrien els soldats, i esperàrem ben amagats darrera les canyes espesses i els matolls, joncs i esbarzers a tocar del llac, on venien a dormir en vols cada vegada més nombrosos els ànecs, els cormorans i les gavines, que es posaven damunt de l’aigua grisa o en les illes de joncs del llac. Que diferent la vaig trobar, en aquella hora, de l’aigua blava del mar, i com em van semblar de tristos els voltants! Els comparava amb la sorra blanca com la neu de la platja marina, i em feien venir encara més tristesa. Els grills i les granotes semblaven entonar un plany monòton. Una lleugera boirina surava damunt de les aigües, que altres vegades havia vist aixecar-se en ones altes, i la humitat esdevenia més espessa.

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com en recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!

Recorda sempre aquesta claror
de la tarda –assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos–
com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.

Recorda sempre aquesta claror
gràvida d’ocells quasi tots invisibles
fora d’una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,
és entelada d’ombres allargades
i d’aquest gris que em crida
el nom més estimat.
I també els ocells que em cantaven a dintre
s’encauen, errívols, i només
molt de tant en tant
un s’escapa, s’eleva del llac del silenci
i assaja una cançó des de la branca arrelada
en la llum de la fona amorosa memòria.

He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana
Els vols de les gavines als sembrats,
Les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més “modernes”, els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any “los grans collits en l’anyada” i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica…
Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès…

(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor —que té més de vuitanta anys— encara feineja per la casa o a l’hort, i no tindria tant de lleure. Abans d’escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restaureu pas decebuts en veure la plana… Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions —cases, pallers, coberts per als tractors, quadres— que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d\m vell o d’un matrimoni ja molt gran que té els fills —sempre pocs— a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s’hi vulgui casar i s’acontenti de viure en un poble… Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de collverds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns d’escadussers vénen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.)

Pensava en l’abat Rigall, que fundà el monestir al capvespre del segle onzè, a tocar de la font i el bassiol que ara és tancat, voltat d’àlbers centenaris. Entrant, a mà esquerra, encara tinc temps de rellegir les lletres capitals que ens informen que a la paret de tramuntana reposa l’abat Pere Rigall:

DISCAT QUI NESCIT PETRUS ABBAS HIC REQUIESCIT NEC TIMEAS FALLI PETRUS FUIT ISTE RIGUALLI

I pensava, també, en una altra música que ell de segur escoltava i cantava: les ondulacions del cant gregorià amb la seva mesura vivent i sinuosa, ara gairebé bandejat, al nostre país, del seu marc natural, i no substituït per res que se li pugui comparar. Sort que havia reservat la meva entrada, un dels seients B, a l’esvelta nau central, més alta que les altres dues, força endavant; l’església aviat s’omplí de gom a gom.

[…]

Tot aquest conjunt de circumstàncies i, per damunt d’elles, l’anunci de la primera audició d’un trio inacabat de Mozart, descobert pel violinista Climent Moragues, havia fet que el monestir resultés insuficient en esguard de l’allau de persones que haurien volgut encabir-s’hi. Molts restaren a fora, decebuts, tot mirant la bellíssima façana del palau de l’abat, amb les joies dels cinc finestrals gòtics d’esvelts mainells i la solidesa daurada dels murs emmerletats que féu bastir l’abat Antoni Girós.

[…]

les altes voltes, les columnes llises, sense escultures als capitells, amb l’única i suficient bellesa de la seva forma, els tres absis, els arcs de dovelles ben tallades i allisades, el presbiteri ja tot il•luminat… Moltes vegades els forasters sensibles s’informen més que la gent del país. Qui sap si coneix fins i tot la llegenda del bon abat Rigall, que un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot i arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi.

Puc veure l’oreneta al seu reialme gràcil,
petita vela fosca, camins sense deixant.
Sotjar la salamandra quan la neu es desglaci
a la carena blava de l’àliga reial.

Però a tu, destronat i protegit monarca
de color de capvespre, crinera encesa d’or,
ja no podré trobar-te al teu imperi intacte
quan ell no coneixia fites, ni tu senyor.

No t’enyoro, però, en àfriques remotes.
Més a prop vas ullprendre’m, rei i presoner ensems,
si fuges o no fuges del marbre fet de roses,
superb príncep dels Aspres amb corona de temps.

…per la porta mig oberta m’arribaven les veus dels meus pares, clares en el quietíssim silenci de les nits de Vilasirvent. Es devien pensar, és clar, que jo dormia, perquè no havia fet cap moviment; parlaven de mi i això encara em va fer parar més l’orella : vaig sentir com la mare deia que li sabia greu separar-se al¬tre cop de mi; de fet, havia estat el primer estiu que jo l’havia ajudada amb certa eficàcia i s’havia sentit acompanyada per mi.

—A més —afegí— trobo que l’Adelaida ja es fa gran i tinc por que la teva mare l’aviciï massa; estic segura que li ho consent tot.

El pare, amb veu ensonyada, mig rondinaire, mirava de tranquil•litzar-la, però la mare reprenia la seva cançó, ara amb mots que em van deixar esborronada.

—No t’ho prenguis malament, Andreu, però no sé si la constant influència de l’àvia serà prou bona per a la nena.

—Què vols dir, Carmeta?

—Bé, ja saps de què .parlo… la teva mare va fer en¬raonar molt al poble i força gent deia que s’entenia amb en Miquel Comellas, els primers anys de vídua…

—Vaja, doma —la veu del pare tenia una nota d’im¬paciència— sembla estrany que et creguis totes les en¬raonies que corren pel poble! Mira, estic cansat, deixa’m dormir i no en parlem més; la mare és molt respectada a Bellvís i t’asseguro que la nena aprendrà molt al seu costat i al col•legi de les monges, encara que no tant com jo voldria; sempre més que ací, que les nenes no apre¬nen res de res a l’escola.

No vaig sentir res més que un sospir de la mare, primer, i després, gairebé tot seguit, el bleix del pare, que ja dormia; en canvi jo estava desvetllada com mai. L’àvia era el meu ídol i no podia sofrir que me la toques¬sin. Vaig sentir un rampell irracional d’ira contra la mare, pobra, i recordo que pensava : «la mare vol que em que¬di aquí per ajudar-la; per això diu aquestes coses i tam¬bé perquè té enveja, perquè l’àvia encara és més bonica i molt més elegant que ella». Aquest pensament em portà una certa pau i al capdavall em vaig adormir, però l’en¬demà, en despertar-me més aviat que de costum, a l’hora que sovint es tenen idees lluminoses, vaig decidir que aniria a veure la Serafina i li faria explicar si era veri¬tat que al poble deien «allò» quan l’àvia era jove. Per a mi aquella acusació, que ara et deu fer somriure en llegir-la, als tretze anys i amb els prejudicis i l’educació rebuda a les monges, era un afer greu i el volia aclarir, naturalment a favor d’ella. Em descuidava de dir-te que en Miquel Comellas havia estat força temps, fins que morí, el seu administrador.

Havent esmorzat vaig anar, tal com havia pensat, cap a casa de la Serafina major; no sé si és la mateixa casa on ara viu la seva filla, però aleshores era la casa del poble que m’agradava més. Per començar, era l’única que es trobava al capdamunt d’un carrer que feia una mica de pujada, perquè tota la resta del poble és plana com una mà, llevat de la minsa elevació on hi ha l’església. Era a tocar de la Vinya de les Costes. Recordo que al davant hi havia un veritable jardí : no pas figuerasses, o quatre geranis o unes quantes dàlies com en les altres cases que jo coneixia, sinó un jardinet amb boixos reta¬llats d’estranyes formes, amb mates de romaní florit, ro¬sers, roses místiques, i cactus nans i clavells de pastor que havia aconseguit avivar a la pendent. Gairebé no es veien les pedres de la vella façana, cobertes per una gran mata de petúnies aèries, que s’enfilaven més amunt de la porta, totes florides de corol•les blaves amb tocs liles i fons blanc. El marit de la Serafina, home reposat i poc enraonador, havia omplert la casa de rústegues es¬cultures que feia, a estones, amb troncs d’arbre i amb rabasses que treballava amb paciència i un art natural.

Vaig trobar la Serafina a la cuina, molt polida, que endreçava les coses d’esmorzar, i li vaig explicar tot allò que havia sentit aquella nit. Ella em va escoltar amb molta atenció i em va assegurar que la meva àvia podia anar amb el cap ben alt i que ja sabia qui havia fet córrer aquelles parleries : la Margarita, l’altra minyona que treballava a la casa amb ella. Havia dit pel poble —va continuar— que la senyora s’entenia amb l’adminis¬trador, que pel temps del batre vivia sempre amb la família, a Vilasirvent; però ella, la Serafina, no s’ho va creure mai i jo havia de fer com ella, perquè, comptat i debatut, què havia vist la Margarita? Només perquè havia ullat en Miquel Comellas al balcó gran, després d’una nit d’estiu molt calorosa, ¿com podia assegurar i fer-se forta que venia de l’alcova i saleta on dormia «do¬nya Dolors»? L’habitació de l’administrador era a l’altra banda de la sala gran, i totes tres peces donaven a la gran balconada que s’obria a la façana de la casa, davant del jardí; d’acord —digué—, això ho sabíem tots.

[…]

Va ser molts anys més tard, el mateix que em vaig casar, quan vaig saber dels llavis de la vostra besàvia la història veritable de les seves relacions amb en Miquel Comellas. La Margarita no havia mentit, però les seves, paraules tampoc no podien expressar tota la veritat : l’administrador sortia aquella nit, efectivament, de l’ha¬bitació de l’àvia, on tenia tot el dret d’entrar perquè era el seu marit. Jo he vist el document del seu matrimoni secret amb en Miquel Comellas; me’l va ensenyar ella mateixa, poc abans de casar-me. Volia —em va dir— que almenys jo, que havia viscut tant de temps al seu costat i li havia mostrat sempre molta estimació, fos testimoni davant qui calgués que no hi va haver res de reprovable en la seva vida; no ho havia de dir a ningú, però —va recalcar-m’ho—, si no era necessari i fins que ella ja no fos d’aquest món. I jo vaig complir el seu desig.

La primera meitat era acabada; com que estava feble, el front li rajava de suor. Se l’eixugà amb cura, que no li arribés a entelar la vista! La segona part de la feina va lliscar amb menys fatiga, i a mesura que la silueta quedava tal com marcava el dibuix, semblant a la forma ideal que tenia, ben clara, al seu cervell, una mena de benestar —desconegut feia mesos—, un benestar físic i tot, l’envaïa. Les mans tenen memòria, ell ja ho sabia, sempre l’hi havien dit els instrumentistes que li confiaven violins o cel•los per reparar, o bé els que li encarregaven una viola nova, i amb els quals li agradava de conversar i d’aprendre nous detalls del seu ofici d’artistes. També els seus dits de violer havien conservat el record del delicat treball que calia en el seu art.

No, aquesta vegada no es despertà esverat, ni el sacsejaren enmig d’un somni. S’ocupava realment, els matins, en la construcció d’un violí. Però la sirena del ranxo, la precipitació dels ebenistes i fusters a deixar la feina i, de cop, la fiblada de la gana a l’estómac, l’advertiren que no era el seu obrador. Construïa un violí al lager, per ordre del comandant. A la tarda, ara, els tallers interns eren tancats, llevat del de reparacions de vehicles: tots els presos valents anaven a treballar a les fàbriques d’armes, de planxes d’avió, i d’accessoris per a tancs; els bombardeigs aliats eren constants, i una part dels presos pencaven en la construcció de galeries subterrànies per a una nova fàbrica d’armament. En Daniel era destinat a la nau d’una sucursal de la I.G. Farben, una de les moltes que explotaven la mà d’obra esclava. El seu amic, el mecànic, en canvi, continuava tot el dia al taller, relativament ben vist pels Führers i xofers per la seva traça i el seu cop d’ull excepcionals.

Sortí, doncs, de la fusteria, darrera els companys de feina; sempre tenia la mateixa impressió: així que a deixava l’obrador, on havia retrobat la sensació que vivia, era com si penetrés despert en el gran malson, en els tentacles llefiscosos d’un monstre. En comptes de torbar-lo de nits, el malson començava al migdia, i aleshores la relativa tranquil•litat aconseguida s’esvaïa, una mena de nus li tornava a estrènyer el pit, i li emblava absurd el «seu» violí, com un roser en una cort de porcs. Un violí al Camp dels Tres Rius, un violí per sobreviure. Potser.

S’havia avesat, de mica en mica, a sorprendre’s poc de qualsevol esdeveniment inesperat, quasi sempre nefast. Tot podia passar; que s’haguessin d’estrènyer encara més a la barraca perquè hi entaforaven un parell de lliteres per a rebre presos nous, alguns de russos; que els privessin del dinar amb el pretext que el dia abans no havien rendit prou a la fàbrica, o que en canvi els afegissin a la sopa de naps una pastanaga crua per consell del metge nou —a Rascher, l’havien ascendit. Que un matí, que solia ser en dimarts o en divendres, els tinguessin tots formats, quiets, enravenats de fred i d’estremiment, per presenciar l’execució a la forca d’un pres «subversiu», acusat de comunista o d’espia, a l’Apellplatz, prop d’on l’havien fuetejat a ell.

Malgrat que tot, doncs, li arribava a semblar igualment il•lògic i igualment quotidià, s’admirà quan li van anunciar, d’un dia per l’altre, que hauria de construir un violí, tan ben fet «com si fos un Stradivarius», va remarcar-li l’Untertstumführer, i encara més quan li van facilitar un munt d’eines, fustes i peces perquè triés les que necessitava. Va pensar que les devien haver confiscades del taller d’algun luthier jueu, alemany potser, qui sap si ja mort, assassinat. No hi va pas reconèixer cap material procedent del seu propi taller de Cracòvia. Era una ordre directa de l’Sturmbahnführer, van afirmar-li, i li denegaren el permís de fer cap pregunta, que ell havia gosat demanar, amb tots els ets i uts del reglament a aquest segon tinent que li va transmetre l’ordre:

—El número 389 demana respectuosament permís per fer una pregunta, senyor —pronuncià aquests mots havent saludat i en posició de ferm.

—Denegat.

Encara bo que cap patacada no acompanyà la paraula tallant. Només el braç estès assenyalà la porta de la fusteria, i a fe que no li va caldre fer-ho ni tres segons. Disposaria d’una part del taller per a ell.

Treballava, doncs, en silenci, vigilat de prop pel kapo ucraïnès, sense gosar fer cap pregunta, evitant de fer-se-les ell mateix i de comentar la seva feina amb els companys per no fer-se malveure. El Comandant, no l’havia vist cap dia al taller. Es pensava que potser, més endavant, podria esbrinar alguna cosa més. Havia avançat poc, els primers dies, perquè primer va haver d’ordenar i triar el munt de material confiscat, que era barrejat amb flocs. I també per-què estava avesat, d’abans, als seus ganivets de violer, a les seves pròpies gúbies i ribots, als seus raspalls, a totes aquelles eines que s’havien com casat amb la forma de les seves mans, que resplendien de netes als baixos de casa seva, on tenia l’obrador. ¿On era aquella quietud, l’ordre càlid del seu taller, els rengles de violins penjats al sostre, l’escalfor coneguda, la veu de la seva mare que cantussejava dalt, tot feinejant —la mare morta de tuberculosi i de gana al ghetto?