Anònim

Fadrinets, ara que us vaga,
si no ho feu, ho faré jo,
de posar la mà a la ploma
per dictar-ne una cançó,
tota de parrots i mossos,
que són gent de gran honor,
i són coneguts a Espanya
i a les quatre parts del món.
Anaven per les muntanyes
sense tenir por de res,
i se’n reien dels gendarmes
i també dels miquelets.
En saber-ho el Rei d’Espanya
va enviar-los a buscar,
per demanar-los volguessin
en e1 seu palau anar.
Quan això dit els hi hagueren,
don Isidro i els parrots
varen creure bon cas fer-ne,
i al palau hi anaren tots
a veure el Rei què volia,
què se li estava oferint;
tots plegats són més de trenta
i tots desitgen servir.
Quan el Rei veu la finesa
que li varen demostrar,
va tenir un gest d’indulgència
i a tots els va perdonar,
i els digué: —Mudeu de vida,
i sigueu homes de bé,
que si voleu un gambeto
a tots us en donaré.
I en prengueren el gambeto
amb molt bona voluntat,
per servir el Rei d’Espanya
i la seva majestat.
Aleshores els posaren
una roseta al barret
amb un galonet de plata,
a l’igual que un miquelet.
I tot seguit prometeren
de servir per sempre més,
i que ja de contrabande
no en passarien mai més.
Aquesta serà una esquadra
que en el món se’n parlarà;
retireu’s, contrabandistes,
perquè us volem agafar.

[…]

Lo pare mercader: Trobo molt imprudent
que en est rigor de temps vós hajau exposada,
en un camí tan llarg, eixa hermosa prenyada.

Josep: Ja us he dit que l’edicte havíem d’obeir.

Lo pare mercader: Mes ab justa raó podíeu diferir
de fer ab la muller tan penible viatge.

Josep: Devíem venir junts, sent d’un mateix llinatge.

Lo pare mercader: I qual és?

Josep: De David, sant rei d’esta ciutat.

Lo pare mercader: Com del sang de David i en tan trist estat
vos trobau? Com pot ser?

Josep: Senyor, nostra pobresa
ve dels decrets del cel.
[…]

Lo pare mercader: Tot me senyala en vós una molt gran prudència.
A casa algun parent sou sens dubte vinguts?

Josep: Los primers que havem vist nos han desconeguts.
Aixís ho té permès la voluntat divina.
Los designes són certs; ella nos encamina
a cercar un endret per poder reposar.

Lo pare mercader: Dubto molt que trobeu per vos aposentar,
pus los hostals són plens, per la gran afluència
d’estrangers en Betleem.

Josep: Gran és la providència;
no ens desempararà.

Lo pare mercader: No pus vos oferir,
si voleu acceptar, que de vos conduir
a dos llegües d’ací, en ma pròpria masia,
a on descansareu.
[…]

Josep: De tal honra i favor no podem profitar:
és precís que a Betleem nos degam arrestar.

Lo pare: Pus açò no us convé, lo cel vos conduïga.

Josep: A vosaltres, senyors, sempre vos beneïga!
[…]

L’Angel: Pastors, arrestau-vós
i no tingau temor. Núnio molt ditjós,
vinc evangelitzar gran motiu d’allegria,
que lo cel, per ma veu, a tot lo poble envia:
en ciutat de David és nat lo Salvador,
únic Fill de l’Etern, Cristo Nostre Senyor.
Vos dono per senyal que en una pobra estable
vui s’és acomplert eix misteri inefable:
trobareu un infant de drapets embolcat,
quina Verge, sa mare, al pessebre ha posat.

Oh Principat, si sabesses
les congoixes i les ànsies
que passam aquí tos fills
ab esta aussència tan llarga,
és ben cert que te’n doldries
acompanyant-nos ab llàgrimes,
alentant-nos ab tes forces
per passar estes desgràcies.
Ja no podem passejar-nos
per los carrers i les places
sens deixar d’oir oprobis
que ens diuen davant la cara.
A tal extrem ha arribat
la passió d’esta canalla,
que a molts, sols per tos fills,
dintre de la presó els tanquen.
De tu parlen ab tal fúria,
ab tal rancor i ab tal ràbia,
que si poguessen farien pedaços de tes entranyes.
Si conversant demostram
tenir alegre la cara,
nos diuen que celebram
los successos de la pàtria;
si malencòlics nos miren,
nos diuen que és afectada
dissimulació, cobrint
lo que el cor carinyós calla.
[…]
Ea, Principat il•lustre,
anyadeix a tes hassanyes
noves glòries que publiquen
que tu retornes a Espanya
la llibertat que ha perduda,
deslliurant-la de la França.
Arbola luego banderes,
allista soldats i esquadres,
forma numerós exèrcit,
toca clarins i timbales,
que ja en tu semblants progressos
hi estàs feta i avesada,
i no és cosa nova en tu
conquistar terres estranyes.
[…]
I pues diuen es històries
que vint-i-tantes vegades
has derrotat al Francès
retirant-.lo de tes ratlles
bé pots anyadir al número
d’aquestes tantes vegades
una més…

Ai, adéu ciutat de Vic,
bé en mereixes ser cremada;
s’hi és fet penjar un cavaller,
el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bac,
al terme de Roda estava.
(Valeu-nos, Mare de Déu,
la del Roser i del Carme,
i sant Domingo gloriós,
que aquell dia l’agafaven.)
Diuen a en Bac que debaixi,
que un seu amic lo demana.
tan prompte com va ser a baix,
fortament l’engarrotaven,
i ab la cua del cavall
ciutat de Vic lo portaven.
Ja en varen fer una crida:
“Fusters i mestres de cases
fessin unes forques noves
al cap de les Davallades”.
En responen los fusters
que no n’hi ha fusta obrada.
En respon lo general:
“Espatllin algunes cases”.
Espatllen molts candeleros,
també les llànties de plata.
Ja en varen fer unes crides
que tots los portals ne tànquien.
Quan los portals són tancats,
lo perdó ja n’arribava.
Ja l’en prenen i l’en lliguen
i a la forca l’emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
“No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que vísquia tota la pàtria.