La base de dades de les Lletres Catalanes
Era filla d’una família d’argenters pel costat patern i d’origen rural pel matern. Alhora que estudiava idiomes, música i piano, aprengué l’ofici familiar. Gran afeccionada a la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans. Segons la crítica, el noucentisme de Carner, els ressons maragallians i la cançó popular o culta són les influències que més es trasllueixen en la seva obra.
Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura. Clementina va publicar el primer poema el 1911 i el 1912 guanyà la flor natural als jocs florals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, que amb dos altres joves, Josep Maria de Sagarra i Lluís Valeri, començà a freqüentar la botiga Arderiu del carrer Avinyó.
L’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913) va incloure alguns poemes de Clementina, i Alexandre Plana també n’inclogué a l’Antologia de poetes catalans moderns (1914), però la poesia arderiuana es va consolidar amb dos poemaris: Cançons i elegies (1916) i L’alta llibertat (1920). Joaquim Folguera (1919) la qualificà de ser «un cas puríssim d’emoció literària: elegíaca sense feblesa, amorosa sense follia, joiosa sense esclat, pia sense torbació». El matrimoni Riba-Arderiu s’instal·là al barri del Putxet i al llarg dels anys 20 va viatjar per Itàlia, Alemanya, França i Grècia. Són els anys del naixement dels tres fills (Oriol, Eulàlia i Jordi) i l’empremta d’aquesta dècada pot resseguir-se al poemari Cants i paraules (1936).
Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l’Escola de Bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins al 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba-Arderiu van emprendre el camí cap a l’exili en el mateix cotxe on anava Pous i Pagès. Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l’exili a l’interior i tornaren a Catalunya el 1943. Des de llavors, el seu pis del carrer de la República Argentina va esdevenir un dels llocs on s’aplegava la resistència cultural al règim.
Nou anys després, Clementina Arderiu publicà Poesies completes (1952). El 1955 el matrimoni va viatjar de nou a l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya. Aquests viatges inspiren els poemes d’És a dir (1959), llibre al qual li foren atorgats dos premis: el Premi Óssa Menor (1958) i el Premi Lletra d’Or (1960). Participà amb Riba als congressos poètics de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954); també intervingué en les Conversaciones Poéticas de Formentor el 1959. Però aquell any esdevingué la mort del poeta i Clementina es va retirar de tota activitat pública.
El seu últim poemari, L’esperança encara, va aparèixer el 1969, i el 1973 l’edició de l’Obra poètica. Encara el 1985 Maria Mercè Marçal va editar el volum antòlogic Contraclaror, precedit d’un estudi complet sobre la seva obra. Clementina va morir el 17 de febrer de 1976. Va deixar un llegat en el qual «vida i poesia conflueixen en un mateix acte de creació» (Molas, 1969), en què es fa visible la problemàtica d’una dona encarada «a l’arquetip femení socialment imposat» i «a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els límits que aquest mateix arquetip defineix» (Marçal, 1989), i en definitiva el testimoni de l’aventura de ser poeta i dona alhora, una dona «feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure» (Roig, 1972).
En els seus poemes es pot trobar la influència de Josep Carner, així com del seu marit, Carles Riba. La seva és una poesia molt treballada, en què dominen temes com la fe, l’amor, l’alegria, la condició femenina o la mort, entre d’altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. Va ser creadora de goigs, igual que Jacint Verdaguer o Joan Maragall, entre d’altres. L’obra dels seus inicis pot inscriure’s dins el moviment noucentista, que supera amb posterioritat amb la incorporació de nous elements.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona, o l’escriptora Elisabeth Mulder.
El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Ara que ja de tanta cosa torno... No em pregunteu, que no sabria dir-vos per quina brida m’he sentit lligada. El cor encara vol tornar a gronxar-se desbocat a les barques de la fira; i dic que sí, que en mi tot clama d’esma/ cap aquella petita esbojarrada
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Deliberadament
Tanquem la porta;
A fora, el sol i el vent,
Els camps i l’horta;
A dins,
Molt sola i molt endins,
La Meravella;
Ardent, la soledat
Es lliga amb ella.
Per què?
A l’ombra del no-re
Uns mots suscita,
I acuden com els ocells
Tots a la cita
Els mots,
Alegres o capcots
-oh quina tria!-
La prova cal del foc
I l’agonia.
Després,
Es tanca el seu recés,
Misteriosa,
I neix -quin temps més llarg!-
Com d’una fosa
D’encís,
El poema feliç.
“Mare que bleixa,
Meravella -direm-
Vida mateixa
Ets tu”;
Però no ho sap ningú.
Deliberadament
Tanquem la porta;
A fora, el sol i el vent,
Els camps i l’horta.
Però encara no és passada,
Oh cor meu!
Ha vingut escabellada,
Tota urc.
Per la força –ai com crida!–
Se m’enduu;
Sense alè, atemorida,
Menjo pols.
L’amistat arremolina
–bo i dolent;
Res d’amiga ni veïna
Ni cel blau.
Només l’ombra que no em deixa
Dintre els ulls;
Em debato amb mi mateixa
I em faig mal.
La ventada té cobertes
Multituds:
Com un camp li són ofertes,
–tristes flors!
I esgarrifa la dallada
Que va fent
Amb la Mort aparellada:
Quanta sang!
Ni sola en mi ni acompanyada
Era el diàleg sorprenent
de dos que senten igualment
i callen. Tota una fillada
de pensaments vam engendrar
i caminàvem via enllà.
I fins també callava l’aire.
-Oh aquell moment que es pon el sol
i res no gosa moure el vol
en una treva de no gaire!
Quan la paraula va venir
portava un ròssec sense fi.
En cada pedra que mirava
tanta història m’ha llampat;
i una amargant serenitat
de l’olor dels xiprers lliscava.
Fórem tots dos tocats d’oblit
En el capvespre beneït.
La imaginada via lenta,
la sang dels màrtirs esponjant,
se’ns torna tota palpitant.
L’ombra de Pere, que valenta!
I Roma ens dóna el seu alè
senzillament, com qui no re.
Mentre nosaltres –ho diria?-
com per a fer el lligam més fort
entrellaçàvem mots de mort.
La nostra mort que apareixia
al fons de la immutable via.
Enllà, més lluny, vora el pedrís
On finirà l’amor feliç.
Silenci de mirades.
Qui perd en la jugada?
Ai, dubte que t’obstines!
Respira fort!
Per l’aigua va gronxant-se
-tumbaga dilatada-
El cor com una barca.
Respira fort!
Que em portin verdes glasses!
La primavera passa,
La Mort vol disfressar-se.
Respira fort!
A dintre de la casa,
Refèiem la jugada;
La porta oberta frisa.
Respira fort!
L’ànima petita
Se’m fa a poc a poc.
Tinc la casa oberta,
Mestressa no sóc;
Feinejo debades
I amb un ai al cor:
Les portes no clouen.
Déu meu, quina por!
L’ànima, petita
Se’m fa a poc a poc.
Trompetes de festa,
Violins d’estiu,
Sonaven encara
Avui com ahir
-si no desafinen
Se n’hi va ben prim.
I les flors a taula
Canten de desig;
Dels meus fills el riure
És salt de dofins.
Però ai!, voldria
De ma por repòs.
L’esparver que temo
Ja ha aixecat el vol.
La terra verdosa
Se’m tara de groc.
És injust que ens lligui
La por de la mort.
I jo ai!, voldria
De ma por repòs.
Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D’ esperança l’ aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n’era tota
bandera d’ estiu.
Somrigué l’ infant
a l’adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir…
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l’ endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.
Cor meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla.
Alegria! Bandera
coronant la torre-
bastides no calen
ni cordes ni roses…
Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda…
Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura…
Intactes les hores
em facin corona.
Al bosc de la meva son
Anàvem. De mi no resta,
En ser-hi, sinó el record.
Caçades al llaç, vergonya!
Mes falles totes hi són.
Jo em veia com la regina
Inútil sense la cort.
M’ajeia contra la terra,
Batuda i sense perdó;
Els ulls miraven, miraven
Tanta fullaraca d’or;
Els ulls miraven i veien
Ran de terra viure un món.
El pigot, per si calia,
M’esvera amb el seu renou
I amb el seu vol se m’enduia
Al bosc de la meva son.
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l’ànima?
Immortal?
Extremarem d’amor el joc.
Esposa
fèrtil d’enginy gosat
seré. L’amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D’esperança l’aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n’era tota
bandera d’estiu.
Somrigué l’infant
a l’adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir…
La cambra vibrava;
Ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l’endevinava?
Fou la galta pàl•lida
que em digué la mort.