La base de dades de les Lletres Catalanes
El 1820 col·labora en la revolució liberal, i durant el Trienni Constitucional ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliura a la literatura i al periodisme i és un dels fundadors d’El Europeo. El 1823 inicia la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però ha d’abandonar-la ben aviat. El 1826 es trallada a Madrid, i durant vint anys es dedica als negocis privats i al periodisme, fins a assolir un gran prestigi. És nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l’Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857).
Diario Constitucional, El Europeo, El Corresponsal, La Nación, La España.
És autor del poema “La pàtria”, popularment conegut com a “Oda a la pàtria”. Publicat l’any 1833 al diari El Vapor, ha estat considerat l’inici del romanticisme català i l’estendard del moviment de la Renaixença.
Periodista i assagista en llengua castellana, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la seva producció poètica resta inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes.
Funda, i dirigeix fins al volum XII, la Biblioteca de Autores Españoles.
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superba front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira deis seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.