Avel·lí Artís-Gener

Vam fer unes quantes giragonses de trinxera i, arribats a un tros on el parapet era gairebé desfet, hi vam pujar. Amb la mà vaig fer al pare i a l’oncle el gest de «quedeu-vos», però es van enfilar darrera nostre. En aquella segona quinzena de desembre del 1937 jo ja posseïa una bona experiència de front i em va sorprendre la intensitat del foc del sector, d’una vivacitat no gens usual. Nosaltres, els combatents, no acotàvem el cap quan s’apropava un projectil de morter o de canó i allò obeïa a quelcom que era axiomàtic entre la gent foguejada. Però era desconcertant que tampoc no s’ajupissin ni el meu pare ni el meu oncle Josep. Érem sis persones i oferíem un blanc formidable a l’enemic, les trinxeres del qual es dibuixaven a frec nostre, a menys d’una seixantena de metres.

Vaig haver de formular una pregunta inquietant:

—Què hi feia el meu germà fora del parapet?

—Tenim moros aquí davant i no tens idea de com ens emprenyen i el munt de baixes que ens han fet. En Raimon va agafar mitja dotzena de nois de la nostra Companyia —no me’n va dir res perquè ja sabia que jo m’hi oposaria— i va sortir disposat a aproximar-se tant com fos possible als caus de metralladora dels fills de puta i engegar-los a dins unes quantes granades de mà. Vine: t’ensenyaré l’indret exacte on va caure. Allí, al capdavall d’aquella paret enrunada. Digues a ton pare i al teu oncle que se’n tornin a les posicions: si s’adonen de nosaltres ens caçaran com conills amb una màquina. Acompanya’ls tu, Figuerola, i jo ensenyo a l’Artís el lloc.

No van admetre el suggeriment. El meu pare va dir a en Figuerola, tot assenyalant-me:

—Hem vingut amb ell i anirem on ell vagi. Jo també vull veure on va caure el meu fill petit.

No vam caminar ni una dotzena de metres. L’Armengol es va ajupir i va agafar un grapat de terra amb totes dues mans, una terra rogenca i humida, i me la va allargar silenciosament. Jo vaig parar la meva bossa de lona i ell va fer que hi caigués. Avui, al cap de cinquanta-un anys, encara conservem aquella almosta de terra aragonesa, en un vell flascó de perfumeria d’una marca i un producte que des de fa molt de temps ja han desaparegut del mercat.

[…]

Allí, assegut al marge d’un riu gris una tarda grisa, sense gens de son malgrat no haver aclucat els ulls des de feia una pila d’hores, havia arribat l’instant de meditar a fons sobre uns fets essencials que ja era hora d’acarar. No: en Raimon no havia sucumbit pas en sacrifici per la seva causa. Allí, a Fuentes de Ebro, davant els moros mercenaris, no defensava pas el dret de Catalunya a la seva llibertat: com jo mateix s’havia deixat envoltar per l’enorme teranyina, apta per a barrejar conceptes i per a fer-nos passar una cosa per una altra. Singular teranyina, gairebé invisible en les primeres passades de fil embolcallador! El seu grup nacionalista s’havia desin-tegrat i en duia un compte acurat en un quadern que l’Armengol ens havia donat entre els seus papers. (Es va perdre miserablement en un canallesc acte de fe que hom va fer amb totes les coses de casa nostra, als carrers de Tamarit i de Rocafort.) En Raimon l’havia titulat La meva Legió d’Honor i a cadascuna de les pàgines hi havia com una esquela mortuòria amb el nom i cognoms del company, l’edat i l’acció en la qual havia perdut la vida. Hi havia una dotzena de pàgines escrites. I la darrera, en blanc, solament deia «Raimon Artís-Gener».

Ell, doncs, sabia que deixaria la vida en aquella empresa de lluita per Catalunya en una terra hostil a Catalunya. Allí, mirant el pas accelerat de l’aigua del Cinca, els ulls se m’humitejaven quan cantussejava La Muntanya Venerada, la cançó predilecta del meu germà petit:

La Muntanya Venerada

a mi em té robat el cor:

de nit parla amb l’estelada

i de dia amb el sol d’or.

Ella s’alça, enorgullida,

alta i ferma sobre el pla

perquè ella té la vida

i la força del Demà.

Quan la plana sigui morta,

quan no hi resti ni un ser viu,

la Muntanya, alta i forta,

alçarà el seu front altiu.

En Raimon havia modificat al seu gust aquesta estrofa final i ell la cantava així:

Quan España sigui morta,

quan no hi resti ni un ser viu,

Catalunya, lliure i forta,

alçarà el seu front altiu!

La gent natural de la tribu de Malpica no va fer gota de cas de la nostra expedició. Tots estaven enderiats apilant llenya a la plaça gran de llur poble i, atès que no teníem altra feina, ens vam posar a ajudar-los, puix semblava tribu amiga. Amuntegaven la llenya al peu d’uns pals que hi tenien clavats i tothom feia delitosament la tasca. Vam preguntar què era allò i solament ens van dir apostasia i vam pensar que fóra com festa grossa amb fogueres i macehualiztli. Però després vam veure que apostasia era una malaltia, car compadien els apòstates com a gent condemnada. Més tard van sortir els sacerdots d’ells i còpia de gent vestida amb sargil, que és nom de tela ordinària que ells fan, i eren un vint i mig d’homes i dones apòstates i encaputxats i feien llàstima de tan apòstates.

Els van lligar cadascun al seu pal i els sacerdots cop de dir coses en el nahuatlatolli d’ells, el susdit llatí, i després van encendre la llenya i van cremar tota l’apostasia encaputxada i era com sacrifici als Déus però els sacrificats no n’eren contents.

Jo vaig preguntar a un dels calpixques galecs naturals, al qual se’l veia molt content amb la cremada per la cremada de la cremada, si també ells sacrificaven llurs Déus. Però el dessús dit calpixqui no em va entendre. D’allò de cremar gent en diuen el sant ofici i el nom és molt ben trobat.

Com que els vam demanar l’aigua en aquell moment va ser inoportú car van malpensar que potser els volíem apagar el foc. I com que no teníem llengua, no podíem desfer el malentès i tot es va anar enverinant. Al grup que fèiem els capitans el Tlacateca-Alo i el Tlacochcalcatl-Nacxitl, va venir un sacerdot dels d’ells, tot arborat com el mateix foc i ens va dir:

—A vosotros también os veré morir en la Hoguera, follones. No sois gente de Sant Iago sino mierda.

L’Opòton tampoc no ha pogut esborrar de la seva memòria aquelles paraules, car ja feia molt de temps que no teníem profecies i allò va ser-ne una. I prou encertada que va resultar, sigui dit amb el perdó dels qui vaguen per la Casa Sense Portes ni Finestres.

[…]

A Riaeudomiranda solament es tractava de passar-hi un parell de dies, com es diu vulgarment, i els dos o tres pobles petits que hi ha al voltant ens van venir a veure encuriosits, però sense dir-nos res. L’Alo havia declarat que necessitàvem vitualles i estic segur que ho va fer perquè ja se’ns estaven acabant. Llavors vam fer un bell tianguis a la platja, com els nostres, amb la gran diferència que era la gent galega natural qui venia a vendre’ns i nosaltres, els asteques de l’Aztlan, érem els qui compràvem.

Van portar còpia d’animals de la terra i altres menges, i els compràvem amb les susdites rodonetes de la terra car les Sususes capitanes havien posat a la Patexeira un negoci de comprar rodonetes, dites monedes entre la gent coneixedora. Els asteques hi anàvem i els baratàvem penjolls, collarets, braçalets i la resta, i elles ens donaven rodonetes amb les quals compràvem pernils o altres animals morts.

L’Estebandasilva, que era el meu galec esclau, tenia bona part de feina en el negoci de les Sususes, car hi era tothora i donava ordres i assenyalava quant ens podien donar en rodonetes per les coses que nosaltres dúiem a baratar.

Però el nostre Tlacateca-Alo tenia ganes de menjar pernil i va apropar-se a la Patexeira per veure com anava el negoci i no li va agradar que tots els tenochques ja anéssim tan plens de rescat de vidre i se’ns acabessin els joiells i es va indignar i l’Opòton pla que ho sabia conèixer car el Tlacateca va manar que bufessin un corn marí i va aplegar tots els capitans i Pedropérez i els va dir que ja s’havia acabat el mercadeig. D’una bursada va requisar totes les monedes dites rodonetes que les Sususes tenien guardades dins una bóta de pote galego buida de Pote i plena de monedes i va ordenar que traguessin tots els Joiells que ja havien amagat i va dir que prou mercadeig.

Va fer estovar l’Estebandasilva i li va estar bé i a mi, com a amo d’esclau que no vigilava, va reptar-me fortament i va fer que li duguessin la bóta de monedes a la seva cambra capitana. Llavors van sortir sis Sususes galegues que ja se’n volien anar i van demanar que algú les ajudés a portar els farcells car se n’anaven i el Tlacateca els va fer prendre els farcells i a les galegues les va fer tancar a la cambra gran de la Xochimilco i també els va estar bé, a desgrat que em sembla que ja no van sortir-ne mai més.

Després van desembarcar amb nosaltres, els capitans, i qualque guerrer tenochca els noms dels quals no recordo, i els vam requisar tot el tianguis però pagant-los el que van dir que volien en rodonetes i el Tlacateca les va fer baixar de la cambra capitana i als galecs naturals els va estar bé.

Com que passats dos dies ja feia més bon temps vam seguir el tràfec de la nostra navegació marina per veure si trobàvem el bon Déu Quetzalcoatl, que al capdavall aquella era la nostra tasca. La Mar, que en tot aquell tros és molt cantàbrica, no ens estimava gaire i ens enviava fortes onades i vents contraris i, és clar, tot era preguntar-nos què hi devia haver entre Tlaloc i la susdita Cantàbrica. Després paraven els vents i venia una albaïna desesperadora, que no sé pas què era pitjor o més pitjor, cas que es pugui dir. Quan passava alguna d’aquestes coses, jatsia vents contraris o albaïna, remàvem i ens apropàvem a la costa i era perillosa car ja s’ha dit que hi és molt trencada i les roques han caigut dins l’aigua i tota l’empastifen.