FRUITA
Quan ella entra a l’ascensor, hi troba una vella que no li arriba a la ròtula. Cabells blancs, cardats, vestida de negre. Ella la saluda, no hi ha resposta.
De vesprada, ella decideix baixar a comprar fruita. La vella és dins l’ascensor. «Per què?», li pregunta. Cap resposta. En tornar de la botiga i trobar-la de nou diu: «Vinga. No s’hi quede, ací».
La fa passar al saló del seu apartament. «Ara vinc», li diu. Va a la cuina, deixa la fruita damunt el marbre. Abans d’entrar al saló guaita, pel badall de la porta, com la vella escala el sofà i s’hi posa còmoda. Ella entra i se li asseu al davant, en un balancí. Es miren, no diuen res.
L’endemà al matí sona el telèfon com una alarma. Ella s’hi acosta somnolenta, pren l’auricular. Escolta una veu, no diu res, penja el telèfon i torna al balancí. Es miren. L’aparell tornaa a sonar, però ara l’ignora, com també ignora, dies més tard, el timbre i els colps i les veus de darrere la porta.
La fruita es podreix damunt del marbre.
AJUST
Ha eixit dolgut, de ma casa. Sempre que conversem acabem igual: irritats, amb les cares llargues, convençuts, ambdós, que patim la incomprensió de l’altre.
Ja sol, he fet autocrítica: he volgut veure-ho des de la seua òptica. l l’he comprès. Sens dubte, té raó.
Quan he entrat al lavabo ell hi era, mirant-me, dins l’espill.
NINGÚ
Baixes a la platja perquè està deserta, però només entres dins l’aigua mires el passeig marítim i veus un home amb cadira de rodes, que s’acosta i que accedeix, per una rampa, a l’arena. És el primer. Un cec guiat per un gos i un individu amb crosses compareixen de seguida, protagonitzant una viva discussió que et fa mirar-los. Nades, però cada volta que guaites hi veus més minusvàlids, fins al punt que una multitud cridanera colga el silenci que buscaves. Alguns entren a l’aigua i, a la seua manera, s’exerciten. Prompte és difícil trobar un buit sobre l’arena. Examines escrupolosament la turba: «Sóc l’únic sa», et dius. No goses capbussar-te ni bracejar a pler, entre una gent que s’escarrassa per surar. Ixes de l’aigua, t’asseus a la vora, sobre l’arena dura. «Pobres —et dius—, no hi ha ningú que done gust de veure», i penses que potser t’odien perquè tens un cos íntegre, ben proporcionat. «També hi deu haver qui m’admire», et dius, arrogant. Però en els qui t’envolten no perceps ni odi ni admiració, sinó indiferència. T’incorpores, circules entremig d’ells, mirant de no trepitjar ningú, esperant copsar alguna reacció, encara que siga fugaç… No res, ni una mirada, ni el més mínim gest. Per a ells, no ets ningú.
LLEGAT
M’ha calgut Déu i ajut. Diners, diplomàcia, temps, estudi, obstinació, sang freda… Ja Ies tinc, però; ja podeu admirar-les. A les parets de ma casa no trobareu fotos, ni quadres, ni diplomes, ni orles, tan sols un mar de llengües humanes. Dissecades. Símbols de poder, d’èxit, òrgans que han projectat les carreres dels seus propietaris mitjançant l’adulació, l’afalagament, la llepada. Són les dels principals llepaculs de la zona, les dels qui en vida copaven càrrecs estratègics, les dels qui ja d’adolescents reien les collonades dels poderosos, sense insinuar crítiques ni dubtes, les dels qui engolien la merda dels més ben situats per vomitar-la als qui tenien a sota. Mestres del somrís, de les preguntes aromàtiques, coixí dels qui aspiraven a rellevar. Ells movien els fils, ara són moguts pels seus deixebles, xarxa grisa que contamina cada racó de l’entramat social, càncer d’irreparable metàstasi. Veniu, estudieules, imiteu-ne, amb les vostres, l’esmolada forma, i progresseu cap als vostres designis. Les parets de ma casa: font de saviesa, proposta altruista que faig al món. Aprofiteu-la. Feu que l’aprofiten els vostres fills. l no vingueu amb romanços: si no sou genis, o fins i tot si teniu la grandíssima sort de ser-ho, no trobareu cap altra manera de reeixir.
ULLS
Tot el que fem està rigorosament vigilat.
Un gos, un ocell, una formiga, una aranya, una mosca… Què són? Lacais en plena feina. De qui? Ho investigue; com també reunisc proves per a demostrar que tot el que, sota una forma circular, pobla l’univers, siga un punt tipogràfic, una oliva, un botó, un meló d’Alger, una roda, un pou, un astre… Tot això, i moltíssims més exemples que no enumeraré, constitueixen un immens exèrcit d’ulls que controlen, muts, els nostres actes.
ESPIRAL
Perdut en un desert llis, infinit, veus, al lluny, una immensa caragola. T’hi acostes, a poc a poc. Només s’ouen els teus passos i, si t’atures, el batec del teu cor. Quan per fi hi arribes, et plantes davant la colossal obertura. Sents remor d’ones. Guaites, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els qui vindran, ets vertiginosament aspirat per l’espiral i ingresses, per sempre, a l’oceà de l’oblit.
