Nu, fora nit, malpoblat d’enyorances,
amb un roc broix a dins el cor, revesses
tirades, secs senyals d’aspres fogueres,
mala destral, l’astor, l’esparver, guaites
occits, fogalls, brucs, esparts, tesos cànems,
rodes, turments, els claus, els rebrecs lassos,
bresques i mels desconjuntades, arbres,
penya-segats, pous morts i deus i mines.
Els elements a posta de naufragis,
i cavalcant per l’ona missatgera.
Cancell pelat, Diòtima, amor bròfec,
la lluna, llum: comptem tota matèria.
S’esqueren rams als relleixos difícils.
Follen grabells amb tenalles de ferro,
Ventres de fam, mots, la dolor dels mapes.
Llesques de fem per les rels de la ràbia.
I en aquest nus que nua les paraules,
la travaó que em rebenta el pit, xiscle
en olis purs d’eixut llentiscle. I barca,
Hölderlin vell, Ausiàs de la saba,
missatgers durs, i l’ordi dels auguris,
quan ajusteu al cap de mar els aires,
dueu a mi pels sarments del misteri
la copa astral que propugna la terra!
El dur perpal dels símbols, l’allau dura
que ens sobrevé i inunda de certeses,
ens vol hereus al gorg de la bellesa.
Refuso el pa sollat a dalt l’alcova.
Passo parets per escampar la runa.
Creiem encar en una soca avara
que fa senyals al gual vers on camina.
Què més bell, doncs, que no aquesta desfeta,
oficiant soberg de la ruïna?
La ferum no passa de rasclum,
l’olla del mar, el forn sense maons
que cloguin, la passió de la ira vellutada,
monstres diürns pels coixinals civils,
l’ull dels forcalls i la fira de mules,
l’ull del malfat i el fill que mata el pare.
Ja pots cridar pel celobert dels astres
i a l’escloscall dels verns llevar la lluna!
Més solitud traspassa les aurores
i els vincles erts i muts de les carenes.
Cabram, agram, la pleta esterrossada,
cugula, jull, pels cims de l’herba muda,
la neu del sol que passa el freu d’entranya
sense burots que marquin cap duana.
Ni un vers pot ser ple de cara al mar
ni voltar el freu sense mortal damnatge.
Absents, volents, de fugitives platges,
mentre els pallards alzinen les pancartes,
ens malferim de pluges hivernoses,
de cassigalls de mal portar, de rudes
noses i balls de vell estugós, borda
mal encarada i neus de malviatge.
Duc el que dic a la sang, i ho duré
sense l’esglai, sol, fins a la ferida.
Els brins mesquins s’hi tornen més encara.
Sagno pels boscs, vivent al tall d’escorça.
