Baldiri Reixac i Carbó

Ni me diga algú que los bons llibres de les llengües estrangeres ja se troben traduïts en la llengua pròpia i nativa, perquè això és cosa molt falsa, i singularment respecte de nostra llengua catalana, respecte de la qual podem dir que són molt pocs los llibres estrangers que s’hi troben traduïts, i no sols hòmens doctes catalans han faltat en fer la traducció de molts llibres estrangers que són utilíssims, però sí també han faltat en no escríurer en català alguns llibres molt bons, que han fet imprimir en llengua castellana o en llatí, com si la nació catalana no meresqués o no tingués la necessitat de ser tan ben instruïda com quiscuna de les demés.

[…]

Cada llengua té un aire o un modo propi d’explicar les coses, el qual jamai se pot ben imitar en un altre llenguatge.

[…]

Entre totes les llengües, la que ab més perfecció deuen saber los minyons és la llengua pròpia de sa pàtria, perquè lo defecte és molt més culpable i feo per un minyó.

[…]

I com no fàltien catalans que a vegades desprecien nostra llengua, és precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i falta de termes que li imputen, provenen de dos causes. L’una és que dites persones tenen lo geni d’estimar més lo que és foraster. Per la raó contrària hi ha catalans que prefereixen la llengua catalana a totes les demés, perquè sols estimen lo que és de sa pàtria, o bé perquè com no estan acostumats a oir parlar altres llengües, los apar que són dures, seques í desabrides, singularment si no les entenen. La segona causa és perquè hi ha poc cuidado en esta província d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció i gentilesa que se deuria parlar.”

Però m’apar que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel•lència sobre les demés, perquè té una gran aptitud i proporció per apèndrer i enténdrer les demés llengües, pues l’experiència ensenya que los catalans fàcilment entenen les nacions estrangeres i que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge; però molt al contrari suc¬ceeix a les nacions estrangeres que vénen en esta província, les quals ab dificultat entenen nostre llenguatge i ab molta dificultat lo apre¬nen de parlar.

[…]

Per saber i apèndrer d’escríurer bé és menester tenir bon paper, bona pluma i bona tinta, perquè lo paper gròful impedeix de fer bé les lletres, espatlla prest lo trempe de la pluma i cansa la mà del qui escriu; i aixís lo paper per escríurer bé ha de ser ben llis i prim, i que tinga cola suficient, perquè no se fonga; i se coneixerà que no fon, si posant sobre lo paper una gota d’aigua o de saliva, se deté un poc, que no passa lo paper. I la tinta se coneixerà que és negra i bona si, posant-ne una gota sobre l’ungla del dit polze, no cau i deixa l’ungla negra allí a on ha tocat.

[…]

Quant al ser natural, los minyons nobles no són més ni menos que los minyons pobres, perquè no tenen res que los pobres no ho tin¬guen, i estan subjectes a les mateixes misèries que pateixen los po¬bres, sens poder-se eximir d’elles ab tot lo poder i riqueses de sos pares. I no solament estan subjectes a les mateixes misèries a què estan subjectes los pobres, sinó que també les pateixen molt més, perquè són més dèbils i delicats, i així senten més lo fred i calor i estan niés subjectes a les malalties, a les costipacions i fluxions, i senten més les incomoditats i falta de les coses convenients i la molèstia de los vents, pluges, puces i mosques i coses semblants, de les quals los pobres, se

ne riuen i no fan cas.