Maria Barbal Farré

Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s’esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s’hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava.

Me’n recordo d’un dia que hi anàvem tot enraonant del que es deia sobre el que havia passat poc abans. Com a resultat, un jove havia mort a prop d’on vivíem. Les veus parlaven d’una baralla entre bandes i de mala sort, el cap del noi havia topat amb un cantell de la vorera. Finalment vam arribar a la platja. Així que ens havíem mig instal·lat a prop de l’aigua, la Sierrita va començar a deixar-se anar, patapam i a terra, que el primer cop em va espantar i tot. I abans de caure deia «pum» i ja la tenies tan llarga i grossa com era. Llavors em mirava, rompia a riure i s’alçava. Al cap d’un moment, tornem-hi. De seguida la Carlota va imitar-la i costelles a terra i riure. El Pepito bordava i saltava amb elles i, quan queien, es llançava a llepar-les. I no sabia què, però a mi no m’acabava de fer gràcia, aquella pallassada, mira tu. Perquè la Sierrita era d’aquelles persones que amaguen la por ben amagada i també les penes, així passen per valentes, però llavors no sé si jo ho sabia, això, ella sempre tan alegre i «cuando calienta el sol aquí en la playa», ja saps, llavors estava de moda, i la Sierrita vinga cantar i fer soroll, però vés a saber què pensava.

En un instant havia parat la piuladissa dels moixons.
El cel, que s’havia tapat a mig matí, havia començat a decarregar-se. Queien uns gotallons com prinyons i el vent decantava la pluja cap a una banda. M’havia posat a sota el noguer gran, arrecerada al tronc de puntetes. Si em mullava podia arreplegar la gran calapàndria. El pitjor de tot fou que després del primer ruixat començà a caure pedra i la gelor de l’aire m’anava cames amunt, braços avall. Però no em mullava; només alguna goteta que es desprenia de les fulles. Aquell era un noguer mans i espès com una cabana. Els animals s’havien quedat entomant-la amb la seva mirada pacient, una mica més parats que de costum. La gossa havia vingut al meu costat. Fet i fet només havia estat una tampanada d’estiu. Aviat deixà de ploure i començava a escalfar-se l’ambient. Les vaques i els vedells continuaven els seus moviments calmosos, peixent mos aquí mos allà. Jo no m’atrevia a moure’m de sota de l’arbre perquè l’herba havia quedat molla i m’hauria xopat les espardenyes. La Pequina feia petites corregudes i es mullava el pèl; saltironava d’on jo era a les vaques i al revés. De sobte, alçà les orelles, quieta i a l’aguait. Tot seguit es llançà com un llamp cap a la tanca del prat. Un xicot hi aparegué. La Pequina s’havia aturat als seus peus i li bordava movent la cua com si estigués certa que no venia a fer mal. Vaig cridar-la i vaig acostar-m’hi. El xicot s’espolsava l’aigua dels cabells. Quan va veure que era vora seu, a l’altra banda de la tanca, em saludà i em digué que si seguia bon camí per arribar a Pallarès. I jo li vaig dir que sí, que era a quatre passes, volia dir que en un quart d’hora hi fóra. Aleshores em demanà que si jo era de per allí, que coneixia tan bé les coses. I jo, que tota la vida que havia tingut per aprendre-ho, que allí havia nascut. Llavors ell somrigué i li vaig veure unes dents molt blanques, seguides, i els ulls que se li aclarien, il•luminats. Se’n reia per allò que jo havia enraonat. E11 trobava que era molt jove per dir «tota la vida», que és clar que s’entenia la meva intenció, però que, de segur, que no arribava als vint. I jo, que era veritat; però e11 afegí que, com que anava tota de negre, potser, a simple vista m’havia fet més gran. I que si no era molt demanar, com és que portava dol. I jo, que era pel meu pare. I un altre camí: tan jove! Vaig dir-li que havia estat per la guerra, que de bo n’estava prou i, fata de jo, se’m van omplir els ulls de llàgrimes. I aquell xicot que s’havia aturat a demanar-me el camí, feia una cara tan compungida que semblava que érem coneguts de sempre i només li acabava de referir el que havia passat a casa nostra. Això que no li havia dit que ens l’havien matat! Aleshores per mirar d’arreglar-ho i posar les coses a lloc, ell va dir que no m’havia de fer re de plorar, que era molt normal; que ell també sabia com les havia gastades aquella guerra; només feia sis mesos que era a casa; que n’havia passat més de tres en un camp de concentració de França i que abans l’havien ferit al front i s’havia estat no sé quant temps a l’hospital. Jo ja havia eixugat el meu plor i escoltava amb tota la pena allò que m’explicava aquell desconegut. Aleshores ens vam quedar uns instants callats i quan jo tornava a enraonar, ell també; això ens va fer riure i va dir ell que després d’aquell aiguat s’estava refent el dia, que era com els meus
ulls després de plorar, que s’havien posat brillar com el sol. Jo vaig sentir com em pujava el foc a les galtes i ell continuava dient que s’estaria un quant temps entre Pallarès i Sarri, que volien fer la carretera i que treballava en això; que tindria molt gust tornar-me a veure.
Quan va haver marxat vaig girar-me i les vaques peixien, la Pequina no parava d’ensumar com si busqués, el cel s’estava aclarint més i més. Déu n’hi do com se m’havien mullat les espardenyes! La faldilla de negre deslluït em va semblar més pobra que mai; li diria a mare que potser ja era l’hora de portar mig dol, que a pare sempre el ploraria sense que calgués vestir-me tota de negre. Vaig fer memòria de la veu d’aquell xicot i d’allò tan bonic dels ulls i la pluja que jo no sabria repetir…
Ja devia ser a prop de migdia. Vaig cridar la Pequina que marxàvem i amb dos nyaupits tenia les vaques a punt. Quan tornava la tanca a lloc, no sé per què, vaig dir-me: Agnès, avui estàs contenta.

Vam baixar en una parada del setanta, que continuava fins a Badalona, i el Néstor ens va presentar el Tomàs, que ens hi esperava. Era alt i cepat, anava polit, com de diumenge, camisa blanca planxada i jaqueta d’un torrat fosc, de mitja. Era andalús com tots nosaltres, però de Huelva, d’aquells que diuen dues gràcies en tres paraules. Vam començar a caminar tots quatre, el Néstor duia la Carlota a coll, travessant descampats amb fang sec entre blocs en construcció. Doña Pepita va preguntar si allò també era Barcelona, mira tu, i el Tomàs va aprofitar la cua de comentaris de la resposta amb tot d’acudits sobre Franco i els seus discursos. Així, 14aig veure el carrer Bolívia per primer cop amb la boca plena de riure. A la casa, s’hi havien de fer reformes i dar-li una pintada. Podíem comptar amb tota la tribu dels seus, «total, siete», va dir Tomàs, satisfet, i en un diumenge; llestos. Em va agradar. Un roser, enfilat a la paret de la casa del costat es desviava quan era amunt i unes roses vermelles obrien els seus pètals d’olor. Venint del carrer Tarròs, era com tornar una mica a Linares, però sense oliveres.
Després va insistir a ensenyar-nos el seu pis nou, en uns blocs de no gaire més amunt, protecció oficial, va dir. Amb el que esperava treure de la casa, acabaria de pagar el tant mensual. El Néstor, que havia estat molt callat, llavors va deixar anar que nosaltres no teníem els diners que li calien. Ell va fer un gest de desempar, una mica còmic, hauria preferit passar-la a un amic, però qui sabia, potser rebríem una herència. Mira tu, això va dir i va fer l’ullet a dona Pepita. Ja no hi cabien, ells, en aquella caseta que acabàvem de visitar, allí hi havia els moments més durs, però també els més feliços, quan la parenta encara no s’havia engreixat. Vam riure’ns del que havia començat en un to sentimental. I va convidar-nos a prendre un vi al pis. Els fills grans ni veure’ls, però coneixeríem la grassa, el Tomasín i la xica, la catalana, que havien batejat Montse.

Igualment la meva sogra me’ls havia fet agafar, els diners. El primer secret entre el Néstor i jo, tan idealistes, van ser pessetes. Dona Pepita no havia aconseguit que el Néstor acceptés el que havia rebut de la mina quan el pare havia mort i que ella guardava per al fill. Va ser que no i que no per si en quedava algun dubte, mira tu. Jo llavors vaig fer un pas molt delicat i sabia que me la jugava. El Néstor i el meu germà havien partit peres, s’havien arribat a agafar per la camisa i jo, amb la Carlota abraçada, m’hi havia posat entremig. Temps feia que parlant de qualsevol notícia se’ls encenia la sang i es deien de tot. El meu germà va recordar-nos que ell ens havia obert la porta i el Néstor havia deixat de parlar-li. D’ençà que hi havia anat, jo somniava desperta en el carrer Bolívia. Ja sabia com arreglaria la caseta, on dormiríem, què plantaria al tros de terra.
Un bon dia el Néstor m’havia dit que tenia una reunió important, que no patís, tornaria tard. No era la primera vegada, jo sabia que allò significava perill i em creia que el canvi de barri podria allunyar-nos-en. Vaig posar a la nena el vestit que dona Pepita li havia comprat el dia abans de marxar. Després de negar-se a acceptar diners per a la casa, el Néstor havia fet veure que no s’hi fixava. Senzill, blanc, amb randes al cosset. Vaig repetir el trajecte que havíem fet junts aquell diumenge al mati. Em va caler anar des de la parada, primer, al carrer Bolívia, perquè m’hauria perdut. Des d’allí em vaig deixar guiar per la memòria dels passos que havíem fet entre rialles i vaig trobar el bloc i el pis del Tomàs.
Em va rebre la dona i m’hi vaig descansar. Era grassa, sí, i apagada, el contrast viu del seu home, semblava més gran que ell. Va agafar el sobre amb els diners i va posar-se d’acord amb mi. Vaig passar una setmana sense a penes dormir, mira tu, sense noves. J si m’havia confiat a una paret?, em preguntava. Fins que un dia, el Néstor va tornar acompanyat de la feina, venia amb les castanyoles del Tomàs, és un dir, però amb e11, semblava que tot era riure. La notícia oficial va ser que ens podia deixar l’entrada més barata i em va fer l’ullet aprofitant que el Néstor no ens mirava. La grassa havia complert, i la resta ja li aniríem pagant a mesura que estalviéssim.