El recull documental més important per a la història interna del pontificat del segon papa Borja els anys 1493 i 1494 és, sens dubte, la sèrie de vuit volums provinents del castell Sant’Angelo i servats ara a l’Arxiu secret vaticà. Descoberts tardanament per Ludwig von Pastor, aquest encara fou a temps a aprofitar-los en les darreres edicions de la seva Història dels papes, on arribà a publicar, en apèndix, les quaranta-quatre peces niés importants per a la política italiana d’Alexandre VI.
De llavors ençà, tots els historiadors seriosos d’aquell pontificat hi han hagut d’acudir. Ben recentment el recull vaticà ha estat el fonament documental tant de l’intent reivindicador de Giovanni Soranzo, com de la impugnació de Giovanni B. Picotti. No vull intervenir en una polèmica en la qual la simpatia i l’antipatia envers Roderic de Borja han entrat en joc amb un intent sincer de cercar i de trobar la veritat històrica. Remarcaré només que amb aques¬ta ocasió ha estat publicada la documentació completa que es refereix a Giulia Farnese, talment com pocs anys abans Maria Bellonci n’havia aprofitat les peces relaciona¬des amb Lucrècia Borja per a la seva biografia literària de la duquessa Ferrara.
Hom creuria que si els vuit volums provinents del castell Sant’Angelo no han estat encara prou aprofitats pels his¬toriadors, es deu en bona part al fet que un bell nombre d’aquells documents són redactats en català —la llengua del papa, dels seus fills i dels seus familiars— i amb cal•ligrafia catalana, molt diferent de la italiana humanística, que era ja llavors l’habitual a Roma. Més diré, Alexandre VI té tres caràcters autògrafs perfectament diferenciats: un de clarament català, encara gotitzant, emprat en els seus apunts i en les seves minutes; un d’italianitzant, usat prou escassament; i un tercer que recorda la cal•ligrafia castellana del regnat dels Reis Catòlics, i que ell fa servir preferentment en les signatures de les lletres i d’altres documents públics i privats. Aquesta triple influència gràfica correspon perfectament a una triple modalitat del seu llenguatge: sobre una base del català escrit en totes les contrades catalanes a la fi del segle XV, graciosament matisat de valencianismes lexicals i fonètics, la influència de l’italià tants anys conviscut i de l’espanyol en ràpida puixança s’hi reflecteix deliciosament. Es en aquestes lletres catalanes del segon papa Borja que un hom pot copsar aquell seu tarannà ferm i decidit que abassegava els seus contemporanis.
Des d’aquest punt de vista lingüístic, i àdhuc històric, el recull vaticà es completa amb el de l’Arxiu capitular de València, donat a conèixer per Chabás i Sanchis Sivera. Però el de Roma abraça molts més afers.
Si deixem de banda els documents esparsos, que no manquen mai en aquesta mena de reculls, els afers bàsics d’aquesta documentació borgiana són: relacions polítiques amb França i Nàpols i amb els senyors italians; amb els reis Ferran i Isabel d’Aragó i Castella; amistat amb Giulia Farnese; matrimoni i Estat del duc de Gandia don Joan; noces de don Jofré, príncep de Squillace, i dominis seus al regne de Nàpols; invasió de Carles VIII i aliança del papa amb Alfons II de Nàpols i amb els Reis Catòlics.
Tots aquests són punts massa extensos i complicats per a poder parlar-ne ací a fons. Llur propi lloc serà l’Epistolari dels Borja que tinc en preparació per a la col•lecció “Els nostres clàssics”, de Barcelona, dirigida per Josep M. de Casacuberta. Heus-en ací però les línies generals.
Els desigs del segon papa Borja d’entroncar la seva família amb la reial d’Aragó venien dels anys del seu cardenalat (1485), quan comprà el ducat de Gandia per al fill gran, Pere Lluís, i disposà les seves esposalles amb María Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, com a filla de don Enrique Enríquez, germà de dona Joana, la segona muller de Joan II d’Aragó. Mort Pere Lluís a Roma el 1488, el matrimoni de dona María amb don Joan de Borja fou proposat novament en ésser elegit papa Roderic de Borja l’any 1492. El viatge del segon duc borgià de Gandia des de Roma a Barcelona, on es trobaven llavors els reis, el príncep hereu don Joan i tota la família Enríquez, fou d’una sumptuositat digna d’un príncep reial. Ultra una riquesa principesca de vestits propis i de presents a la novella esposa, Alexandre proveí grosses quantitats en moneda i en lletres de canvi per al banc dels Spannocchi, destinades a comprar terres i lluïsmes a Gandia i a Llombai. L’arribada a Barcelona el 24 d’agost de 1493 fou consignada al dietari del Consell barceloní.
Prest, però, arribaren a Roma notícies desplaents per a Alexandre. Don Joan no s’apressava a consumar el matrimoni amb dona María Enríquez, i juntament hom l’acusà de servar un capteniment impropi del seu rang. Una minuta de Cèsar Borja, tot just creat cardenal el 20 setembre, però suggerida pel mateix papa, que hi afegí el darrer paràgraf autògraf, diu: «No fonc tant lo goig e alegria, encara que fon grandíssima, que jo haguí de la mia promoció al cardenalat, que no sia molt major l’enuig que tinc de la mala relació que la santedat de nostre senyor ha hagut de vós i de vostres mals portaments; car han escrit d’aquí a sa beatitud que anàveu de nit per Barcelona matant gossos e gats, visitant sovint lo bordell, jugant molts diners, parlant desacostumadament i amb poca prudència amb los hòmens de bé, obeint poc al senyor don Enric [Enríquez], a la senyora dona Maria [de Luna], i finalment fent tot[s] vostres actes a un senyor qual vós deveu ésser diformes.»
