Jaume Benavente Cassanyes

Nerviós, amb la respiració una mica agitada per la pressa, en Tomàs va seguir el BMW a força distància, segur que mentre conduís per la carretera no el perdria. Només va patir en apropar-se a Barcelona, però va aconseguir seguir-lo per la Ronda de Dalt, fins que va sortir a Horta, i va dirigir-se cap a la plaça circular de Karl Marx. En arribar-hi, el BMW es va aturar i l’empleat d’en Robert Gassó va baixar del cotxe i va continuar a peu cap a l’altra banda de la plaça, cap a un carrer ja de Nou Barris, amb els seus edificis alts i impersonals, que en aquelles hores de la nit resultaven del tot fantasmagòrics. En qüestió de segons, en Tomàs va haver de decidir què fer i va optar per seguir l’home que anava a peu. En passar pel costat del BMW, va dirigir una ràpida mirada al conductor. En Robert Gassó no es va tombar, mirava cap endavant, esperant.

En Tomàs va aprofitar un semàfor en vermell de la plaça perquè l’home guanyés una mica de distància i entrés al carrer, sense que s’adonés que un taxi li anava al darrere. Quan el semàfor va canviar a verd, en Tomàs va enfilar el carrer i va guaitar com l’home continuava caminant, mentre que més endavant hi havia una furgoneta del mateix model que la que la Laura Serra tenia al viver, encara que, des de la seva posició, no podia estar segur que fos la mateixa. Novament, en segons, en Tomàs va haver de tornar a decidir què feia i va triar sobrepassar la seva presa. A la vora de la furgoneta, va confirmar que era la del viver, pels rètols de les portes davanteres, però no es va aturar, només va girar-se lleugerament per mirar si hi havia algú a dintre, i va descobrir que sí, que la Laura hi era, però no davant del volant, sinó al seient del costat.

Les cases barates d’Horta, com també d’altres que encara quedaven a la ciutat, eren construccions senzilles, d’una sola planta, construïdes amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, per donar habitatges als obrers nouvinguts a la ciutat i a persones que vivien a la muntanya de Montjuïc i que calia reallotjar. Un pas intermedi entre el barraquisme i els pisos suposadament normals. Les cases barates d’Horta, situades al peu del Turó de la Peira, ara dins de Nou Barris, amb les parets blanques, els mínims patis al davant i una vida més aviat relaxada al carrer, mig rural, a en Tomàs sempre li havien cridat l’atenció. Eren a l’altre extrem del que significaven les torres benestants dels carrers propers d’Horta, com Campoamor o el mateix Salses. En Tomàs coneixia l’existència d’una petita capella a les cases barates, l’església de Sant Francesc Xavier. Els seus avis hi havien anat alguna vegada, encara que normalment anaven a la del carrer de Campoamor. L’església de Sant Francesc Xavier era més aviat per a l’humil veïnat de «les cases».

Una tempesta intermitent havia sacsejat la nit sobre Barcelona. En Tomàs Darné havia dormit malament al seu petit apartament, en un entresòl sota els porxos de la plaça del Mercadal, regirant-se al llit, despertant-se més d’una vegada, fins i tot aixecant-se per mirar una estona la televisió, i, en tornar al llit, a la fi havia aconseguit agafar el son, quan gairebé ja era hora de llevar-se. Cansat, ho havia fet per disciplina, encara que l’esperava un matí com tants d’altres, sense gairebé res a fer, tret d’anar a nedar a la piscina del poliesportiu, fins ben entrada la tarda quan hauria de recollir el taxi per fer el torn del vespre. Seguint la mateixa rutina dels dies feiners, després d’una dutxa ràpida i vestir-se, en Tomàs havia sortit de casa i s’havia trobat de ple amb l’activitat del mercat de Sant Andreu. El carrer era moll i l’aire fresc, fins i tot una mica fred, a finals d’aquell mes d’abril.

Després de comprar el diari, va instal·lar-se a la seva taula de sempre al Rabasseda, el petit cafè que hi havia a la mateixa plaça on vivia en Tomàs. Li agradava seure al costat dels finestrals i, mentre es prenia el seu cafè amb llet i un croissant, fullejar el diari i alhora badar amb l’activitat dels matins de mercat. Aquell matí se sentia un xic inquiet, de mal humor, fins i tot. Una idea li venia últimament al cap i aquella nit, contemplant la tempesta, l’havia tornat a assetjar. Seria capaç de redreçar la seva vida?

En Tomàs va prendre el viarany per on havien sortit de la carretera la Laura i l’home, però aquests no hi eren, ni al camí ni, tal com comprovaria uns minuts després, pels voltants del castell. Va observar que la senda continuava fins a una bifurcació, a partir de la qual es podia seguir cap a la muntanya o bé anar a parar a les cases de Torre Baró, un conglomerat anàrquic de construccions, algunes, autèntiques barraques que hi havia al vessant de la muntanya ocult a la ciutat. Més avall de Torre Baró, els blocs de pisos de Ciutat Meridiana, abocats a l’autopista, el ferrocarril, la fàbrica de ciment de l’Asland i les cases de Montcada i Reixac. Allò era part de la perifèria de Barcelona, un paisatge que de dia resultava horrible, d’una lletjor estremidora. De nit, en canvi, la foscor puntejada per alguns llums ajudava a amagarho tot. En Tomàs va descobrir, de sobte, que dues figures caminaven per la senda en direcció a les cases de Torre Baró i no va tenir cap dubte que eren la Laura i l’empleat d’en Gassó.