Prudenci Bertrana i Compte

L’Aspriu netejà un tros de vidre de la finestrella i atalaià al defora. El prodigiós campanar de la col·legiata de sant Feliu, vista contra llum de la celístia, era més meravellós que mai. Tenia l’esveltesa d’un enorme xiprer. Per a albirar-lo fins al vèrtex calia aixecar el cap. Un inici d’alba travessava els finestrals i assiluetava les adormides campanes, la filigrana de les arestes i els calats de les ogives. I part damunt, encara, es distingia la massa ombriua i feixuga de la Seu, que dominava un escalonament fantàstic de teulades i xemeneies negres com la tinta. A baix de tot, a l’abisme, la llorda i pintoresca renglera de cases velles i desiguals es reflectia confusament en l’aigua espessa i calmosa del riu, amb la infinita varietat de penjarelles i andròmines que emplenaven balcons finestres i galeries. Això, tan grandiós i dramàtic, desaparegué ben tost, i Innocenci s’adonà que ho estimava més del que creia.

Quan minvava la llum de la claraboia del seu estudi i els objectes s’esfumaven dins una atmosfera grisa i opalina, ell sentia una rara opressió que el feia sospirar. (…) Llavors obria una finestra que donava sobre l’Onyar, s’estintolava a l’ampit, encenia la pipa i feia divagar l’esguard amunt i avall del riu; per la pintoresca i bigarrada confusió de balcons i galeries de les cases d’enfront i per l’espai que s’albirava part d’allà dels teulats i xemeneies. L’esperit, a poc a poc, esdevenia aquietat i el pensament s’interessava per les coses foranes, i deixava en pau l’etern i turmentós furgar en l’ahir i en el demà. Una melangia romàntica s’emparava d’Innocenci, i, en aquest estat, l’escometien rares i imprecises fantasies.

L’atri del convent de les monges Caputxines, l’entretenia una estona. Res com allò, tan senzill, tan pur, no podia expressar, més categòricament, la humilitat, el rigorós asceticisme i la infrangible clausura de les religioses! Aquella grafia tenia l’austeritat necessària per salvaguardar-les del tuf dels prostíbuls que les envoltaven, prostíbuls la majoria d’ells concorreguts per sorges i murrialla. Era molt difícil de sostreure’s a l’aguda curiositat que desvetllava aquest convent hermètic, estoig d’unes existències dedicades a la mortificació, gustoses d’esdevenir sordes, mudes i orbes, de lliurar-se abans d’hora a la tomba, de començar a viure la mort.

L’església de Sant Lluc, l’absis de la col·legiata de Sant Feliu i les dues massisses torres que flanquegen l’esvelt portal de sobreportes – límit de la primitiva Girona- formen quatre cantons d’aspecte bròfec, com de ciutadella o de presidi medieval. El vent s’hi acanala, hi bufa, hi xiula i s’hi enfredoreix i el sol a penes hi llisca, i vent i sol semblen conjurar-se amb els murs per fer d’aquest lloc el més desagradable i esquiu de la ciutat. Innocenci hi passava amb el cap ple d’històries de cilicis i dejunis, d’intrigues negres i de martiris ocults.

Però hi havia un lloc que atreia els artistes com la mel les mosques: Sant Pere de Galligants. La mil·lenària església, vista des de la banda de Sant Daniel, tota madura i daurada del sol del matí, amb el seu campanar octogonal encimat de merlets triangulars i amb dos venerables xiprers d’avançada, oferia una visió romàntica singularíssima. No existia un sol pintor indígena, ni en passava un de foraster, que no l’hagués pintada. A Innocenci, mancat del do de saber triar els temes verament pictòrics, ara els altres l’hi donaven ja escollit. Maldà de bell nou, com ja havia fet en anteriors provatures, amb la resistència passiva dels estris i de la matèria, posà gruixos de colors i els tragué amb un cop violent d’espàtula i sols aconseguí excitar-se contra ell mateix.

La casa on s’efectuaven aquestes tertúlies gairebé familiars era la mateixa del carreró. A l’estiu es reunien en una poètica terrassa que hi havia al darrera, a l’entorn d’uns vetlladors ben proveïts de begudes fresques. Era un bell recer a cobert de mirades indiscretes, ben conegut dels comissionistes i pintors forasters, que anaven allí a matar el tedi i les decepcions. En un costat, una gran margenada coberta d’acàcies gegants i de romeguerons s’estimbava des de les parets exteriors dels claustres de la Seu fins a les profunditats del Galligants. Espai tancat, atapeït de vegetació, intransitable com un racó de jungla. Al fons i al lluny, les primeres cases de Sant Daniel, amb el formidable enderroc de la Torre Gironella i el camí del Calvari, coronat d’oliveres, a la dreta, i amb el coster pedregós de Montjuïc a l’altra banda, acabaven de completar aquella mena de clos apacible i pintoresc. Alguna tarda escadussera també s’hi deixaven caure. Llavors elles, desfardades i sense maquillar, planxaven i cosien, tot enraonant de mals i de remeis, de labors i guisats, com qualsevol dona de sa casa. A penes feien cabal dels minyons, si no era per consultar-los alguna cosa refiades en llur superior coneixement.

Però l’objectiu d’Innocènci era la Torre Gironella. La voladura ordenada per Napoleó en 1814, despitat per la resistència dels gironins, ha deixat enormes crostons de pedra i calç endurida pels anys, encastellats i primparats uns sobre els altres, al peu mateix d’una gran margenada. N’hi ha, d’aquests crostons, que semblen disposats a rossolar a la més petita empenta. Alguns han giravoltat fins al peu del viarany que mena a les Creus, i els que passen per aquell indret es malfien dels que resten, en una posició d’equilibri que a par inestable.

(…)

Llarga estona esguardava les runes. ¿Com expressar tot això amb els colors inerts dels seus tubs i l’indocte mecanisme dels seus pinzells? Emprenia amb calma la pujada pedregosa al Calvari.

Després Innocenci pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d’aspecte senyorívol, amb portes amples, adovellades, mai obertes. Estem gairebé segurs que, si hi truquéssiu amb força rebotent el picador d’anella, sols us contestaria la ressonància interior. I, amb tot, juraríeu que estan habitades. Però per qui? Ah!, segurament per éssers enigmàtics! Per algú que dorm de dia i surt de bella nit per la xemeneia, com les bruixes.

Al campanar de Santa Maria s’entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa.

(…)

Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular, fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereix en les juntures dels carreus. Talment apar que el mur peni, i, en traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix, aclaparat per la pesantor que endevina sobre seu en l’enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau.

A Girona, els convents i les esglésies formaven una xarxa ineludible. Els menys familiars a la devoció de la seva mare no deixaven de desvetllar-li la sensació de reviure una tarda de sol endolat, plena de nyonya, de rara tendresa i de flaire de bunyols; una tarda muda i sorda, sense un toc de campana, ni un retruny de roda, ni un crit de carreter, una tarda durant la qual li havien estat defesos els jocs, les rialles i les cançons; una tarda de pujar i baixar carrers costeruts i escales interminables, de coixejar a causa de d’unes sabates estretes, de tornar-li a la boca el regust d’oli sofregit, d’enlluernar-se amb el birbilleig de centenars de ciris, de prosternar-se damunt les lloses sepulcrals i de sentir als llavis el contacte fred de molts genolls amb nafres i de molts peus sangonosos, travessats per claus deformes.

En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom —avui convertit en caserna—, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.

Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat «Les Àguiles»; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les «boles» d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llacers del Municipi en ímprobes caceres.

Trista plaça, esbarjo d’estudiants, petjada de monjos i de savis, ara camp de maniobres dels soldats i lloc de neteja de màrfegues i llits, plens de la posterma regimental.

La primera impressió que sentia era la d’enxiquir-se. L’amplària colossal i agosarada de la nau única, l’esveltesa de les columnes i dels arcs que talment sembla que vagin a cercar les claus de la volta a l’infinit, i la majestat del conjunt, alhora que meravellen el visitant, li produeixen la rara il·lusió de tornar-se una volva.

(…)

En la solitud, lleugerament perfumada d’encens, la llum dels vitratges policromats relliscava per les parets, per les lloses sepulcrals i per dintre les capelles, seguint la lenta declinació del sol

Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi d’ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut dintre d’un avenc o enmig d’una brolla impenetrable, com per a heure un tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa diu vianda i qui diu vianda diu tot el que pogués arreplegar, fred o calent, amanit o sense amanir.
No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat, veïnat d’obrers (una placeta de cases a peu pla, on regnava una confiança il•limitada i on les portes romanien esbatanades), havia arribat a sembrar-hi el terror.
Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l’aire sonso i sa cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense dinar.
La Pepa, per exemple, tenia l’escudella a taula i el pa llescat; el seu marit era a l’hort o a l’eixida del darrera, obrint una rega o endegant una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos: en el temps just de girar l’esquena i cridar l’entretingut, el meu gos, el savi Alí, d’una gor-jada buidava la sopera, d’un mos se’n duia el pa, i si el marit trigava massa i la dona havia de repetir la crida, el gos tornava a cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net.
Comprendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos, que en mig minut es menjava el dinar d’una família. Quan oïa xernegar una dona, al pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca.
L’Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena i tibant es-devenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis m’hagués interessat, d’un sol cop d’ull us hauria dit el que s’hi encabia. I Déu nos en guard que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i el trasmudar l’aigua exigia llargues i repetides abeurades.
Jo suportava totes aqueixes coses ben greus tanmateix, en gràcia als bons serveis que els sens sentits i la seva enorme voluntat em feien a muntanya. Per altre cantó, jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que l’exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions de fer estralls. No m’avergonyia d’assabentar les mestresses dels hostals i cases de pagès de quin mal patia el meu Alí. Ells que procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no tenia el nas del gos, i allí on no veia res mal endreçat afluixava els meus rigors. Els altres, per la seva banda, no capien la terrible agili-tat de l’Alí ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els armaris els tranquil•litzaven massa fàcilment.
El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la sabia que, així que el perdiguer s’atansava a casa seva, el mateix si l’albirava ell que si l’albirava la seva muller, els seus fills, o els mossos de l’escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les costelles del golafre. Podeu ben creure que aquesta diligència i agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella suspesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani.
El camí que seguia el gos era dallo més envitricollat i perdedor.
Demés, la casa era plena de gent i de males intencions: ja ho heu vist. I, encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta situada a l’altura de l’espatlla d’un home. El mecanisme era molt groller i primitiu; però també els mitjans d’una bèstia són bastant limitats en relació amb els que solen esmerçar els d’ofici. Sant Tomàs ens valgui! Per a creure-ho vaig haver d’inspeccionar el lloc de l’estrall amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s’hi coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que redreçar-se i, d’un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després rautava de biaix fins a introduir les ungles en el junt del bastiment i la portella; i cor què vols, boca què desitges.
El carnisser, en avaluar la carn malmesa, sempre tirava llarg, i jo pagava esbalaït d’admiració, més i més convençut del talent de la bèstia.
I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les dificultats l’enardien. Així en ocasions es feia l’orni quan trobava massa senzill apropiar-se una deixia o el pa dels infants o d’altra persona desvalguda. Però, així que es presentava un pillatge de mèrit, llavors en feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps, vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats.
La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també que ben sovint a soterrar les coses afanades.
¿Ho feia en previsió de caresties imaginàries? ¿Era un precursor de l’actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera ; ell podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment.
Demés, en temps de l’Alí, el pa i la carn tenien un preu baix i no existia ni el més petit indici de guerra europea.
Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que, amb l’experiència, el meu gos executà els robatoris amb un refinament insuperable.
A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic.
En el camí ral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix un hostalot on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se d’aigua.
En aquest hostalot, un mati calorós de setembre, morts de cansament —les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes—, un company i jo férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues “gassioses” en fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l’hostalot; sols amb les mosques i amb l’ensopiment. La carretera solitària reflectia la llum solar d’una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor i mandra.
Estàvem asseguts al peu de l’entrada, d’esquena a la paret lateral, de cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava uns travessos de dit, i heu aquí que, de sobte, vaig atalaiar-me que de l’obertura, anguilejant pel sòl, n’eixia una cosa, llarga i prima, amb totes les aparences d’una mànega d’incendis. “Curiós”, pensava entre mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d’una lluentor especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret, encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú l’anés estirant des del defora.
El cansament i la mandra foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la paret, en l’herbam polsós que hi creixia, el meu Alí engorjava sense mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del tempanell. ¿Com pogué treure-la de la perola bullent?, com ajustà després la porta?, ¿com executà aquesta maniobra, inadverti-dament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes hores.
Per a no veure’ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció continua, abassegadora, impossible.
Mentre pagava el dret de portes d’un cap de caça, el ja havia recorregut la “casilla” del burot, i, regirant el patifell, sostret el que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat la coca del cabàs; en el temps de demanar una tirada d’aigua en una casa de pagès, ell ja s’havia begut el brou de l’olla; i encara no havia ficat el peu en un hostal que ja mancava alguna ració a les taules o ja escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d’haver-hi altres gossos mai ningú no sospitava d’ell. Semblava tan humil, tan resignat, tan quiet; obrava d’una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d’espanyar més refinades i segures.
Morí d’una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal de la seva vida.
Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d’avinentar als meus volguts llegidors que ell només era lladre d’aliments. Dels diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al Banc d’Espanya.