Maria del Mar Bonet Verdaguer

Entrà a formar part d’Els Setze Jutges l’any 1967, poc després d’haver-se traslladat a Barcelona, i es convertí en un dels integrants de la Nova Cançó de trajectòria més sòlida i més dilatada. Posseïdora d’una veu de registre mitjà, plena i de gran expressivitat, i que perfeccionà fins a aconseguir-ne un gran domini i una gran expressivitat, la seva musica mostra un profund arrelament a la cultura de les Balears, especialment de Mallorca. Tot i que el seu primer èxit fou la reivindicativa Què volen aquesta gent? (1968), amb lletra de Lluís Serrahima, en general ha defugit la temàtica més directament política de molts dels seus companys de moviment per a centrar-se en continguts poètics, que van des d’un intens intimisme fins a una exaltació de vegades sensual.

Els textos de les seves cançons tenen un triple origen: el folklore mediterrani (especialment balear, que marcà la seva obra més primerenca i el conreu del qual no ha abandonat mai), les lletres pròpies i l’obra de poetes dels Països Catalans, entre els quals destaquen Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Alcover i Vicent Andrés i Estellés, entre d’altres.

L’acompanyament instrumental pren un relleu notable en gairebé tota la seva producció, que s’ha beneficiat d’intèrprets de gran vàlua, sobretot guitarristes (Toti Soler, Lautaro Rosas o Feliu Gasull). Des dels anys noranta, l’interès per la música de les cultures mediterrànies l’ha portat a adoptar instruments, repertoris i modulacions de tradicions musicals relativament distants, com ara la grega i la magribina. Ha col·laborat de manera esporàdica, però no infreqüent, amb altres cantautors, com Lluís Llach, Raimon, Marina Rossell o Joan Manuel Serrat, i de manera especial amb Francesc Pi de la Serra, Rafael Subirachs i el grup valencià Al Tall, tant en enregistraments com en actuacions.

La seva discografia comprèn, essencialment, Cançons de Menorca (1967), Què volen aquesta gent? (1968), Jo em donaria a qui em volgués (1969), Maria del Mar Bonet (1970), Àguila negra (1971-72), Maria del Mar Bonet (1971-73), Maria del Mar Bonet (1973-74), Drama/Dintre teu (1975), A l’Olympia (1975), Cançons de festa (1976), Alenar (1977-78), Saba de terrer (1979), Quico i Maria del Mar (1979, amb Francesc Pi de la Serra), Jardí tancat (1980-81), el recopilatori L’àguila negra (1981), Sempre (1981), Cançons de la nostra Mediterrània (1982-84, en col·laboració amb Al Tall), Breviari d’amor (1982), Anells d’aigua (1985-86), Gavines i dragons (1987-88), Ben a prop (1988-89), Bon viatge faci la cadernera (1990-91), El·las (1993), Salmaia (1995), El cor del temps (1997-98), la recopilació de cançons populars dels Països Catalans Cavall de foc (1999-2001), Raixa (2001-03), el recopilatori Collita pròpia (2002), Lluna de pau (2003, amb la coral Cantiga), Amic, amat (2004-06), Terra secreta (2006-10), Bellver (2007-10), el duo amb Manel Camp Blaus de l’ànima (2007-12), Fira encesa (2013), sobre poemes de Rosselló-Pòrcel, i Ultramar (2017).

El 1984 li fou concedit el Gran Premi Internacional de la Cançó de l’Acadèmia Charles Cros de París. L’any 2000 rebé el guardó de l’Acadèmia Espanyola de les Arts i les Ciències de la Música a la millor cançó en català per Com un mirall, guardó que tornà a guanyar el 2011 per La dansa de la primavera. El 2002 rebé el premi Altaveu, i el 2005, el Ciutat de Barcelona de música, l’any 2011 la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura espanyol, el 2015 el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i el 2020 el Premi Nacional de Cultura del CoNCA. El 1998 publicà Quadern de viatge (1998), llibre de poemes i pintures.