La base de dades de les Lletres Catalanes
Va estudiar història de l’art a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va practicar pintura i dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva obra rep influències de Hans Syberg, Bruno Latour, Àngel Valente, Joan Brossa, Josep Maria Jujol o Joan Coromines. També d’altres menys coneguts com els pintors santpolencs Avi Vila i J. Pou. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l’any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d’Espanya.
• Premi Nacional de Cultura – arts plàstiques, 2005.
• Premio Nacional de Artes Plásticas, 2006.
• Premio Nacional de Arte Gráfico, 2007.
A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l’eix central de la seva obra.
Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d’igual o més importància que l’anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions. No obstant, l’any 2013, la seva obra participà d’una exposició col·lectiva a l’espai expositiu de la Fundació.
Una terra plena de llum.
Una terra on la llum s’hi acumulés,
encesa i sumada:
tota una heretat de llum.
Una terra amb tots els cels ajaçats,
drets tot just com turons
que s’alcen matinals
i es ponen per l’obaga.
Si podíem portar la terra a la llum!
Si la sabíem pujar dreta,
que no es marcís,
en un cultiu ardent i celeste de llum!
Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això,
perquè, amb una gla a la boca,
el centre d’expressió fos arbre,
passés a ser arbre,
sota un cel de llavor,
davant l’obra blau cel,
llegia els llavis de l’aire,
amb una gla a la boca
d’alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.
Mireu el nom
posat en boca d’un que hi passa.
Mireu el lloc
en boca d’un que hi viu.
Té quasi d’herba la paraula
i l’aire va daurant-se i daurant-se
com un marc gegantí.
Si provàveu de parlar-li
amb paraules de les seves
veuríeu l’aire que us entra als ulls
i com un arbre
la vista que us tremola.
Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d’aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.
Davant del ram,
damunt els extraordinaris
materials aflorants,
davant la terra
enflorada de valls i les valls
d’esbadellar-se la terra,
per entre els marcits abismes
i els costers aponcellats,
em pregunto, a cada vall,
quines muntanyes l’han desclosa.
De no dir-les
les paraules se m’han dit.
Quan anostrem un lloc
és ell que se’ns posa a la boca.
És ella que ens sorolla,
la paraula a qui ens donem,
dòcils al sentit
que es deixa prendre,
com una boca que li fóssim.
Que és sempre ella,
la paraula,
que dubta de venir-nos
de deixar-se, o no, venir.
El localisme és una manera que té
el món de fer-se petit
per entrar-nos pels ulls.
Altrament, el globus pesa massa
i ens cau la terra en terra
quan la volem collir.
Tot és, en justícia, mundial,
qualsevol bocí, qualsevol esberla,
qualsevol brisall.
Enmig de la plana
el localisme és sembrat,
qui el voldrà apamar
s’haurà d’agenollar.