Lluís Calvo Guardiola

Així que entrem al mercat del peix
i abastem les seves ofrenes, l’hermètica llotja de mar
on només els autoritzats poden fer negocis.
On teniu la bata blanca? Aneu amb compte, heu trepitjat
el calamar metafísic i trontolla tot Mercabarna en sentir
l’última llei alterada del mar. Fixa-t’hi bé: els camions
aparquen les mercaderies i tothom va per feina.
Scania, Man, Renault: tot plegat
ens fa pensar en una road-movie.
Però no sóc a Montana,
sinó enmig d’una muntanya
que acreix un muntacàrregues gegant.
L’embalum és l’ànima. I el pes? Ja no el conec.
Així doncs, podeu empaquetar poetes
i vendre’ls a l’engròs,
fer negoci amb la lletjor i les males arts
i subhastar l’ètica entre llamàntols, raps i gambes.
Pregunta’t, doncs, d’on prové tot.
Sigues presocràtics i sincer
al nord de la zona franca d’aquest cor.
Esbrina qui gronxa cada cosa,
qui grapeja i qui ven cada contorn,
qui és l’intermediari i qui la meuca
que t’espera a l’hotel Alfa a quarts de nou.
I ara puja’m al toro i accelera.
Vull que l’encastis contra els paravents
de l’ànima. Aquest serà el meu testament.
Però mentre no arriba la senyora Lethal Planet,
amb dalla de Vogue i caputxa de Chanel,
sortim com hem entrat: invisibles i en silenci.

Tampoc no era pas fàcil
actuar als anys trenta davant de l’altra Víbria,
sorprendre’l i provocar-li
un riure homeopàtic i conciliador.
Però l’horror és la Legió Còndor
bombardejant Barcelona,
i això no és cap espectacle de circ.
La representació continua en algun lloc,
dins nostre, tal vegada.
Però dalt de tot ens espera la Torre,
com un avi solemne i en ruïnes.
Pujarem tot el dret
que les nostres cames puguin
i no filarem prim davant del suborn
de les escales mecàniques.
Fatigats, hem vist l’esplendor
de la Meridiana, fent la ronda
com els soldats. La llar dels indiferents
és a la ciutat sense orígens, dins la ciutat-avinguda
que respon a les màximes
expectatives de la desmemòria.
I, malgrat tot, sense fer salts mortals arribem
—amunt, entre la brolla—
al castell de Torre Baró.
És la casa encantada i Anthony Perkins
estrafà la veu postissa mentre amaga el ganivet.
«Una doble per aquesta nit», demano.

Els ulls del boig amiden
el tetrabric mig buit
i un esgarip caigut
entre cartrons i ronya.
Sota l’arcada gòtica
uns nens esnifen cola.
Veus ronques, roba bruta.
I, enllà, una dona ajupida
ja acull l’esquitx d’un vell.
Ben poca cosa, Karl,
per a aquells que, ardits, s’abeuren
en germanismes, sagues,
i tragèdies gregues;
en el vent i el terror
que ajup les hores fredes,
en tot allò magnífic
i grandiloqüent
(el drama com a privilegi,
la crueltat estètica)
que esdevé excels revers
de la realitat més sòrdida.
Ja prou vas advertir-nos-ho:
la misèria, per a alguns,
no és res sense grandesa.
L’atzar, la mort, la malaltia…
Mitjans tan sols d’una tragèdia
que mai no s’assoleix
si la nafra és vulgar.
I Èdip vagareja, tot sol,
i entre els carrers més vells
es pregunta qui és
la mare que, en filera,
ran d’una llum vermella,
fa l’ullet als clients.