Carles Camps Mundó

He tastat mort. Amarga, crua.
Potser sí que només ha sigut una mica,
però he tastat mort veritable.

¡Quin regust me’n queda
d’encara i mai alhora!
¡Quina estranya barreja de contraris!

¡Si sabéssiu que vius els dies
enfront de l’absoluta indiferència!
De l’Absoluta i Anorreadora Indiferència!

Per això us dic ara que viure basta,
que sobra l’esperança
—l’ambició, l’afany, el sempre—.

Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos
que esperant l’esperança es perd la vida:
la vida en si, la vida viva.