Carles Ros i Hebrera

L’activitat lexicogràfica que dugué a terme Carles Ros va ser la més important que es va impulsar a València durant el segle xviii. Davant el desolador panorama sociopolític del segle, en el qual hi va haver la supressió dels Furs de València, la promulgació dels Decrets de Nova Planta al Regne de València i al Principat de Catalunya i, sobretot, les prohibicions de Carles III, en les quals desterrava la llengua catalana dels centres d’ensenyament, l’autor va dur a terme tota una tasca d’elaboració de diccionaris i vocabularis amb l’interès cultural propi del segle de la Il·lustració.
Carles Ros, a banda de la tasca lexicogràfica que va dur a terme i que el va portar a publicar diversos diccionaris, també fou autor de diversos sonets, rahonaments, parlaments (gènere literari utilitzat per Ros en el qual diversos personatges exposen les seves opinions en vers o en prosa), romanços, col·loquis i goigs (els quals destaquen per la seva diversa temàtica: religiosos, profans, seriosos, humorístics…); de tractats d’orientació de notaris, i editor del Libre de les dones e consells de Jacme Roig (1735) i de la Rondalla de rondalles de fra Lluís Galiana (1768). Ros també publicà obres en què practicava el culte del monosil·labisme; va compondre el Raro diccionario valenciano-castellano, único y singular, de voces monosílabas, el qual encara està inèdit a l’Ajuntament de València.

Cal destacar, en referència al treball lexicogràfic que va dur a terme l’autor, dues obres amb certes característiques importants. En primer lloc, el Breve diccionario valenciano-castellano, publicat l’any 1739 a la ciutat de València, diccionari que recollia més de dos mil mots rars i antiquats, extrets de fonts com el vocabulari que Joan de Resa posà a l’edició castellana de les Obres d’Ausiàs March; i la Taula de les paraules difícils que acompanya l’edició de 1557 de la Crònica de Jaume I, entre d’altres. Tanmateix, malgrat aquestes obres en les quals es va basar, va cometre el greu error de fer passar com a valencianes paraules de la germania[4] castellana o de l’àrab granadí que apareixien als glossaris dels Orígenes de la lengua española (1737) de Gregori Maians i Siscar.

Per altra banda, el Diccionario valenciano-castellano que va publicar l’any 1764, molt més extens que l’anterior però a la vegada totalment nou i diferent, representa un progrés notable respecte al diccionari que ja hem esmentat, perquè a banda de recollir els mots antics que a ell li semblava que eren genuïns del valencià, va recollir-hi també els mots de la llengua contemporània de la ciutat de València.

Carles Ros assolí un gran èxit com a escriptor en valencià vulgar, i els seus romanços i col·loquis tingueren una gran difusió i feren escola. Personalment se sentia integrat en l’estament popular valencià i rebutjava les modes franceses que tant seguien els nobles i burgesos més rics. Com s’ha dit anteriorment, va ser pobre tota sa vida, i malgrat això, es va fer editor.