La base de dades de les Lletres Catalanes
Enric Casasses i Figueres, nascut a Barcelona l’any 1951, en ple franquisme, fill del químic i poeta, Enric Casassas i Simó, i de la també química, Pepita Figueras i Cros, és poeta, autor d’una obra genuïna i inclassificable d’influències heterogènies, rapsode de prolífica activitat recitadora i traductor i col·laborador amb diverses editorials. A banda de la seva activitat inclassificable i única com a poeta, doncs, ha contribuït també a descobrir autors desconeguts o desplaçats dels cànons establerts, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume, i ha treballat conspícuament amb textos oblidats d’autors més consagrats, com ara Francesc Pujols o Jacint Verdaguer.
Tot i no començar a ser conegut i reconegut per la crítica i el públic fins als seus quaranta anys, quan Empúries edita La cosa aquella l’any 1991 -ja publicat deu anys abans a la revista Druïda de Maó-, i quan guanya el Premi de la Crítica Serra d’Or, Enric Casasses ja fa temps que recita i escriu versos. De ben jove, en el marc de la Barcelona contracultural dels últims anys del franquisme, desenvolupa una facilitat innata i natural per elaborar-los. Els seus versos esdevenen una manera quasi necessària de parlar per ell: crítica i crit, remor i foguera. El propi autor explica en alguna entrevista que al bar La Figuera, al carrer Progrés de Gràcia, comença a recitar, durant els anys setanta. Allà coneix, entre d’altres, Jordi Pope o el mexicà Orlando Guillén, que anys més tard prepara l’antologia Doce poetas catalanes del siglo XX, traduïda pel propi Guillén i amb epíleg de Casasses, encara pendent de ser editada. L’autor explica sintèticament així la seva carrera: “fer les coses lentament, que anessin sortint, m’ha anat molt bé. Els escenaris i els recitals vaig començar-los a trenta anys; a publicar llibres, com ja t’he dit, a quaranta. I, a cinquanta, a fer de literat i exhumar cadàvers literaris.”
Així doncs, de La bragueta encallada, publicat el 1972 a Druïda, a títols com Canaris fosforescents (2001), o Que dormim?, del 2002, hi ha un seguit de llibres publicats dels quals destaquen La cosa aquella, seguit de Sense trofeu i Text llest (primer el 1982, després el 1991), No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns (1993, reedició el 2009), Començament dels començaments i ocasió de les ocasions (1994 i 2007), Calç. Àlbum de poesia d’un instant i alhora il·lustrada (1996 i 2005), D’equivocar-se així (1997), o Uh (primer publicat a Aiguafreda, a l’editorial Container, el 1997 i després reeditat a Lleida amb Pagès el 2007). La seva poesia, en certa manera fundadora d’una nova tendència de la poesia catalana entre els poetes joves, i no tan joves, beu de diverses fonts, heterogènies i variades. De la cultura rock dels anys setanta als poetes trobadorescos medievals, de la psicodèlia dels setanta a la mística, dels romàntics anglesos als alternatius nord-americans -com ara Kenneth Patchen-, dels moviments avantguardistes europeus -amb especial influència del dadà- als poetes barrocs. Que l’oralitat n’és un dels trets característics ho demostra el fet que ha recitat sense aturador sempre -i que de fet abans de ser publicats els seus versos en lletra impresa així els donava a conèixer al públic-. Ha col·laborat en tres produccions discogràfiques: El pa de navegar, l’any 1999, La tonalitat de l’infinit, el 2001, amb música de Feliu Gasull, i l’any 2006, amb Pascal Comelade, a l’elogiat La manera més salvatge.
Val a dir que Enric Casasses té, en el camp de les lletres, feines inicials com a traductor i desenvolupa diverses tasques editorials, sempre de manera externa. A més a més de traduccions publicades, on trobem autors de la literatura anglosaxona i francesa com Arthur Conan Doyle, Robert L. Stevenson, Cyrano de Bergerac o Gérard de Nerval, i una edició, l’any 2004 i per Quaderns Crema, del poema Milton de William Blake, tradueix també peces esparses de molts autors: Audrey Beecham, Hans Arp, Bob Dylan, José Lezama Lima, René Char, Santa Teresa, Pier Paolo Pasolini, Raymond Queneau, Arnatu Daniel, La Fontaine, Guillaume Apollinaire o Kenneth Patche, entre d’altres.
Amb una vida majoritàriament nòmada, ha viscut a llocs com Tenerife, L’Escala, Montpeller, Llucmaçanes, Nottingham i Barcelona; durant els anys noranta passa tres anys a Berlin submergit en el suprematisme. Com a trobador contemporani, sense que això impliqui afectacions de cap tipus, Casasses recita en innumerables ocasions, participa a diverses antologies i col·labora a moltes revistes. D’entre les més conegudes trobaríem El Correo Catalán, Diari de Barcelona, Serra d’Or, El 9 Nou, El Mundo, Avui, Regió 7 o La Vanguardia, Enderrock, entre d’altres; però també col·labora amb revistes de caire més minoritari, sense oblidar el seu substrat contracultural, com ara Druïda, Atraccions, La Muerte de Narciso, Bolet-in-off, Karn de Kafè, La Verge Peluda, Pèl Capell, Frit de Matances, El Tacte que té, Cave Canis… L’activitat articulística més assídua i coneguda l’ha mantinguda, en un primer moment, amb el Diari de Barcelona, després amb l’Avui i finalment amb El Mundo i El País.
A banda de les traduccions, dels més de vint-i-cinc llibres publicats de poesia, de la seva intensa activitat revitalitzadora dels versos com a rapsoda en diversos marcs i escenaris, Enric Casasses desenvolupa una conspícua feina com a descobridor i altaveu d’autors de la literatura catalana relegats al bagul dels oblidats. A tals efectes, per exemple, durant l’any Verdaguer publica a quatre mans amb Agnès Prats el llibre Perles. Igualment, amb l’editorial Edicions del 1984, prologa llibres de Juli Vallmitjana, com ara De la raça que es perd el 2005, Albi el 2007, o d’Eduard Girbal Jaume, com per exemple La tragèdia de cal Pere Llarg, el 2006.
Ell mateix ha definit alguns dels seus poemaris amb fórmules tals com “versos inèpics”, “prosa retallada”, “poemes en prosa amb estirabot”, “versos lliures i sonets”. Es manté actiu en els diversos camps en què cultiva la literatura.
El juliol de 2012 rep el Premi Nacional de Cultura de Literatura, en reconeixement a la seva trajectòria.
Ràdio Sant Boi, El Correo Catalán, Druïda, Trilateral, K.O., Àrtics, Discòlic, Warietees, L’Ampolla, Metrònom I Obra d’Aresà.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2020).
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu… o l’únic déu és la lluna?!
Sóc un miracle
de la natura
ningú m’atura
Sóc una bèstia
sóc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
sóc com d’abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo sóc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot
Text:
LA SENYORA I EL SENYOR
SÓN ELS PATRONS DE LA BARCA
I EL XIC QUE PORTA EL TIMÓ
DE TANT EN TANT S’EMBORRATXA
cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses…
LA SENYORA I EL SENYOR
ELS DIRECTORS DE L’ORQUESTRA
I EL NOI QUE TOCA EL TAMBOR
DE TANT EN TANT VA A LA SEVA
cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses…
LA SENYORA I EL SENYOR
DAVANT DE LA COMITIVA
I A L’ÚLTIM RENGLE ELS MINYONS
JUGUEN A FET AMB LA VIDA
cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses…
Aquesta tarda
a casa meva
una rialla
que tot s’hi esfuma
del fons de l’ésser
un vol d’ocells s’arrenca enlaire aquesta tarda
la casa viva entre els arbustos a casa meva
el corb es tapa el bec amb l’ala una rialla
i arreu esclata l’alegria que tot s’hi esfuma
del fons de l’ésser del fons de l’ésser
l’aire tot ell s’arremolina aquesta tarda
les flors regalen coloraines a casa meva
bela la cabra fabulosa una rialla
i el cor batega en l’harmonia que tot s’hi esfuma
del fons de l’ésser del fons de l’ésser
s’eixampla el cel de punta a punta aquesta tarda
sóc al llindar de casa meva a casa meva
i al ratpenat en ziga-zaga una rialla
li fa un calfred el fil de l’ànima que tot s’hi esfuma
del fons de l’ésser del fons de l’ésser
me n’enamoro de memòria aquesta tarda
l’amor és pura inteŀligència a casa meva
vols el que vols a la primera una rialla
la font que raja i la delícia que tot s’hi esfuma
del fons de l’ésser del fons de l’ésser
Text:
are those clothes yours?
some of’em, not all of’em
R.Zimmerman
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’establa
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
Dóna’m dóna’m
dóna’m aire
dóna’m cerca
dóna’m corda
dóna’m quasi
dóna’m mata’m
Mata’m mata’m
mata’m dóna’m
mata’m quasi
mata’m aire
mata’m corda
mata’m cerca
Cerca cerca
cerca mata’m
cerca corda
cerca dóna’m
cerca aire
cerca quasi
Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata’m
quasi dóna’m
quasi corda
Corda corda
corda quasi
corda dóna’m
corda cerca
corca mata’m
corda aire
Aire aire
aire corda
aire mata’m
aire quasi
aire cerca
aire dóna’m
Dóna’m aire
cerca corda
quasi mata’m
La santa icona grega dels fills eslaus del palestí crucificat,
santa madona itàlica dels fills normands del palestí crucificat,
m’heu foradat les mans i els peus,
m’heu foradat els punys i les clivilles,
m’han esclafat el pit amb un punxó, eh, déu,
per què te m’has fet carn, i carn de dona?
Jo no he mort mai cap indi,
no he pas comprat cap negre,
les guerres africanes i cubanes i de l’opi
m’han migpartit la vinya, m’han espatllat el vi,
m’han embogit els gossos, conec la sífilis,
se’m mor la dona, la dona em mata,
oh europa meva, santa heroïna, llavi partit,
cos ple de blaus, em mataràs,
em mataràs una altra volta i passejaré
passejaré per la garriga del vell món nou
passejaré entre romagueres mortes de set
aquestes llagues i aquest teu trau
oh dansa negra dels brasilers
ai magdalena dels balcans
oh pesta santa
immaculada per naixement i abans i tot
i sempre més, per tants de dies, sota tants núvols
seré l’eslau,
el teu eslau
i el teu eslau.
Dolor terrible
omple aquests mots
mes no impedeix
que un dropo borratxo
vestit de parracs
amb la mà serena
m’hagi beneït.
Text:
La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar.
En la nit artificial
on et maten si somiques
i has de viure fet a miques
sense mal
en la nit artificial
dolços són amargants discos
mort suau anul·la els riscos
perquè cal
en la nit artificial
de la glòria obligatòria
no hi ha cap escapatòria
sideral
en la nit artificial
la nit vera està malalta
som dolents perquè fa falta
i és igual
que en la nit artificial
val més ser-hi repatani
i estimar-se el soterrani
l’ideal
de la nit artificial
del cor al laboratori
de l’orgasme compulsori
comunal
quan la nit artificial
mata lletja mata guapa
mata rei i mata papa
tal i qual
santa nit artificial
sobredosi de tortura
mata tant com la nit pura i
no s’ho val
mala nit artificial
ja no et crec ni jo ton pare
ja no em sents quan et dic para
maquinal
rebombori artificial
ple de sofriments sintètics
ple de carnavals ascètics
infernal
cel de nit artificial
nit de llum què significa
que val més qui s’embolica
fins a dalt
en la nit artificial
la que amaga la rodona
on s’inclina la nit bona
la legal?
Text:
Hi ha un cafè a la cantonada
acabat en un mirall
que emmiralla mitja plaça,
mitja plaça del Raspall.
L’última cançó gitana
i una alba de cap-per-vall
de festa han vestit la plaça:
no et conec, plaça Raspall!
L’avi encén el caliquenyo,
la sota mata el cavall,
passa un núvol, saps què penso?
M’has ben mort, plaça Raspall!
Una joguina: un estri que l’enginy humà s’ha empescat per fer fora l’avorriment, la pena o la ràbia dels infants: un trasto molt respectable. Un trasto, diria, infinitament més respectable que cap altre. Preciós. Tràgic, però preciós.
SAROYAN
Tot en aquell temps es va trencar
només quedava l’art a part de la pura vida vivent
només quedava l’art
que no vol dir que no s’haguessin trencat també, l’art
i la pura vida vivent també foren objecte de la trencadissa
llurs bocins embolicats omplien els aparadors també
com els de tota altra cosa com els
de totes les altres coses trencades i esbocinades i es
mico
lades sí del que havia estat la civilització
però l’art i la vida encara que els trenquéssim
encara que aquí estiguessin trencats
allà estan sencers
i si bé l’art aquí davant està trencat
aquí darrera i aquí dins està sencer
l’home aquí pot estar trencat, trinxat
aquí està sencer.
Tres coses no abandonaran mai l’home
l’home
l’art
i el ca
irem tots tres fins a la porta del forat negre aquell i allà
sucumbirem tots tres.
Pregunta, aleshores: què se’n farà dels sub electrons lliures
de l’esperit?
La resposta ve al lliurament que ve.