La base de dades de les Lletres Catalanes
Entre 1864 i 1872, estudia humanitats i filosofia al Seminari Conciliar. S’ocupa de la tintoreria familiar, fins que es pot professionalitzar com a periodista. L’any 1892 és nomenat membre de la Junta de Museus d’Art de Barcelona, on treballa per recuperar i indexar l’art medieval català. En aquest camp, escriu Història documental de la pintura catalana (1008-1799), encara inèdit, que és premiat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Durant la Setmana Tràgica, una patrulla del Sometent el confon per una altra persona i li dispara. Tot i sortir-ne il·lès, aquest episodi li provoca un desequilibri psíquic que l’acaba abocant al suïcidi.
L’Avenç, La Vanguardia, La Veu de Catalunya, Hispània, Catalònia, Empori, Almanac de l’Esquella de la Torratxa, Cucut!
Amb la novel·la Els sots feréstecs (1901) inicia un dels corrents de la novel·la modernista, l’anomenat naturalisme rural.
Predecessor, en la seva actitud, del Noucentisme, des del 1906 col·labora amb aquest moviment, sobretot amb la “Pàgina Artística” de La Veu, que crea el 1909.
És el crític d’art més influent del seu temps.
Trico, trico…, trico, trico, padrins xarucs i caps de casa, tots els veïns de la parròquia s’havien deixat caure al sot de l’església per veure què volia el rector nou.
Els que davallaven de dalt del Serrat no feien el rostre tan tristoi com els que venien del fons de les clotades, ni duien vestits tan foscos, ni semblaven tan sorruts. Fins n’hi havia, com el vell de can Janet, que a estones s’esqueien a dir un mot amb el gran del Malaric o amb el jaio de Pollonell, o bé amb l’avi Carbassot, que, havent-se trobat pel coll de can Ripeta, havien baixat tots junts fins al bell peu de la rectoria.
Però els que sortien de dintre els sots, fos dels pendissos pedregosos del Sunyer o de les foscúries del Bosc Negre… aquells sí, que no podien fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenien unes maneres i uns tirats, i un mirar tan sòpit, i una fatxa tan esquerpa, i una positura tan encongida, que talment semblaven una corrua de pregadéus de rostoll. Gairebé tots duien uns trajos balders, fets d’una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frec de la brossa i dels terrossos, així… com d’un to dubtós, que primer hagués estat negre i després hagués acabat per ésser de color de gos quan fuig… Tot plegat feia una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada llarg temps, s’hagués descolgat de terra per a comparèixer a la cita.
Arribaven tots taujans i silenciosos. Amb prou feines se saludaven, com si els dolgués de dir un mot; i, mentre els uns s’asseien als pedrissos del voltant del cementiri, els altres s’arrupien a la paret de l’església o s’arrambaven d’esquena a les enrunades tàpies de la rectoria.
Dels veïns més propers de la parròquia, no n’hi mancava pas cap. Eren gent xaruga gairebé tots, carregats de nafres i de xacres, com ròsses per a anar al canyet. Ací es veia l’avi Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, des del clatell al sotabarba. Allí hi havia En Pere Mestre, amb aquella cama curta que el feia ranquejar tot fent ganyotes. Després venia el jaio de Romaní, l’Aleix de les Tòfones, caragolat a tall de serp i mig rient per sota el nas. Més enllà, una mica retirat, igual que si es donés pena de barrejar-se amb aquells padrins xacro-sos, hi havia En Cosme de la Rovira, d’un color de cara tot trencat, i alt i prim com un pollancre. El cec de 1’Uià seia a la porta de la rectoria, al costat del Bepus, el masover, que no deixava el vell ni a sol ni a ombra, quan no se’l vigilava la mestressa…
Tot i haver-hi per allí aplegada tanta de gent, surava arreu una llei de quietud estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moure’s en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena. L’un s’estava amb el cap caigut sobre el palmell de la mà, com si dor-mís; l’altre, tot encantat, tenia els ulls fixos sobre els munts d’herba del cementiri, acabada de segar; aquest, amb la vara de freixe que tenia als dits, gratava suaument la terra de davant seu; aquell restava amb la boca badada i els ulls clucs, com un babau.
Quan mossèn Llàtzer va sortir a la porta de la rectoria, van girar un moment el cap com tafanejant el rector nou; però de seguida van tornar a enfonsar-se en l’ensopiment de sempre. Ni l’aspecte atractívol del capellà, ni l’expressió compassiva del seu rostre, ni l’aire de dolor que ro-dava pels seus llavis, ni la lluïssor d’uns ulls encara plena de joventut, que semblaven contradir la blancor d’un cap cobert de neu, no van causar pena ni glòria als espessos bosquerols. Més aviat feien cara de sentir-se vergonyosos i encongits davant d’aquella bondat adolorida.
Text: