Quan la Rodoreda va decidir tornar definitivament a Catalunya, era propietària des de feia anys del pis de Balmes/Monteroles. El cert és que no se sentia còmoda ni al pis ni a Barcelona. El trànsit, el soroll i la contaminació del carrer de Balmes i el perill constant que a la porta truquessin periodistes, lectors o curiosos, interrompent la solitud que necessitava per treballar o simplement per viure a la seva manera, és a dir, sola amb els fantasmes familiars o imaginaris que li havien fet sempre companyia, la van decidir a intentar viure fora de Barcelona, en la qual, d’altra banda, no podia ni tan sols passejar tranquil•lament, com podia fer a Ginebra. Havia passat temporades a casa d’una amiga seva, Carme Manrubia, a Romanyà de la Selva. Allí se li va ocórrer que podria establir-se per sempre més, tal com, en definitiva, succeí.
En aquells temps —principis dels anys setanta— la Rodoreda ja començava a viure dels drets d’autor dels seus llibres, fet insòlit, en aquells moments, per a un escriptor català, Com és normal, jo desconeixia, en línies generals, quina era la seva situació econòmica. Però pel que ella mateixa deia, després dels anys de misèria de la postguerra i del modest passar de Ginebra, per primera vegada podia —assolits els seixanta anys— fixar-se un projecte de vida definitiu. Aquest, però, requeria tenir una casa pròpia en algun indret particularment satisfactori. Per raons que diré ara mateix, vaig viure gairebé tot el procés de construcció de la casa d’una manera seguida, participant-hi en la mesura de les seves confidències. Al llarg dels escadussers viatges que vaig fer a Romanyà, vaig poder veure la tria del terreny que havia fet i els diversos estadis de construcció de la casa, la màxima il•lusió que vaig arribar a descobrir en aquella dona insòlitament animada que va ser durant tot el temps que va durar la realització del projecte. Estic obligat a afegir que, en la mesura que hi vaig participar, hi va influir el fet que, com a director literari de l’editorial on havia publicat una part dels seus llibres, vam haver de parlar de diners. I, encara que jo no era responsable de la part econòmica de l’empresa, era evident que passaven personalment per mi —perquè era més còmode per a ella— els avançaments i els estats de comptes, que sempre es van adaptar a les seves necessitats. Millor que jo, segurament, Joan Sales hauria pogut explicar aquesta història, en el seu vessant econòmic.
El terreny, la localització de la futura casa, eren excepcionals. Situada al capdamunt de Romanyà, la vista hi és bellíssima. Aquell apartament de Ginebra, del qual la Mercè em deia que va constituir durant molts anys Catalunya per a ella, ara s’havia canviat en un xalet que dominava visualment una gran extensió del país. No sé qui li va dissenyar la casa, bastant convencional però molt còmoda: tanmateix, la situació perdonava els defectes d’una certa manca de personalitat de l’habitatge. Me l’afiguro i me l’afiguraré sempre com un mirador sobre Catalunya, propici a la reflexió i al gaudi. A llevant, sobre el mar, diuen que en un dia clar es podia veure el perfil de Mallorca, i a ponent, per sobre els alzinars de les Gavarres, el Montseny, i, amb bon temps, Montserrat al fons. Cap al nord es veien els Pirineus i la costa, potser fins al golf de Roses.
A la casa s’hi accedia no sense dificultats per als no habituats. Tres o quatre camins des de l’hostal et feien desviar per rutes que no conduïen enlloc. Un dia tempestuós ens vam perdre amb els Gimferrer quan anàvem a veure-la per dinar, primer, a l’hostal, i seguidament, i a casa seva, per discutir detalls sobre la traducció castellana de Mirall trencat, que en Pere acabava d’enllestir.
Veig, ara, el xalet com si hi hagués anat tota la vida. S’entrava al jardí per un cancell de fusta, rigorosament vigilat per un gos emprenyador destinat a allunyar qualsevol visitant. Podies aparcar un cop passat el clos, perquè la part que donava a ponent era prou àmplia. Tanmateix, ni els lladrucs del gos ni la botzina, per la sordesa de la Mercè, no sempre l’assabentaven de l’arribada dels visitants. Calia, generalment, tocar el timbre amb insistència perquè aparegués la mestressa de la casa. Recordo que un dia la vam sorprendre amb la porta oberta i amb la revisteta de la TV a la mà, perquè estava buscant l’hora d’una pel•lícula —no sé pas quina— que l’interessava particularment. Pujaves uns graons, abans d’entrar a la casa, i a l’esquerra hi havia una terrassa que donava a tramuntana, especialment destinada als dies d’estiu. A la dreta n’hi havia una altra, encarada a migdia. La part del darrera, amb una altra terrassa, donava a mar. Una casa així, a quatre vents, i a uns cinc-cents metres d’alçada, aïllada del poble, era una pura delícia de solitud, perquè, a més, el que no es veia era, precisament, Romanyà, que quedava a sota, perdut entre les arbredes.
I hi havia el jardí. Un jardí més abocat sobre el mar que vora d’ell, perquè la costa de Sant Feliu de Guíxols es vela al lluny i a baix, a uns quants quilòmetres en línia recta. La Mercè es queixava perquè les plantes tardaven a créixer. No cal esmentar la seva passió pels jardins, les plantes i les flors, evidenciada al llarg de tota la seva obra. En conseqüència, no és agosarat dir que el que li feia més il•lusió del conjunt del xalet era, precisament, el jardí, al qual dedicava moltes hores el dia. El primer que feia, així que es llevava —a les sis o a les set—, era regar les plantes. Més tard arreglava les flors i seguia dia a dia el seu creixement —i l’esclat a l’època exacta, quan els tocava. Ensenyava la casa als pocs visitants que hi acudien, però el que explicava més detingudament era el jardí, encara no acabat del tot, segons la idea que en tenia, quan va morir. Ella mateixa es veia com el jardiner de Jardí vora el mar, tot preguntant: «A la paret més alta, què vol que li planti, buguenvíl•lees o glicines?» I ella mateixa es contestava: «No siguis tan innocent… ¿No veus que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?»
Penso que a casa seva, a Romanyà, va ser feliç. L’hivern se li feia dur, sobretot quan petava la tramuntana. Per això, els darrers anys, venia a Barcelona —si podia, d’incògnit total— els mesos de gener i febrer. La resta de l’any vivia a Romanyà, sense gairebé sortir-ne. Amb el vehicle de la Carme Manrubia, baixava cada dissabte a Sant Feliu a comprar vitualles per a tota la setmana. A l’hostal hi anava a dinar alguns dies, cada vegada menys. Tanmateix, li guardaven una tauleta rodona en un racó del menjador, sota un rellotge de pesos, prop de la xemeneia. Tenia el costum ancestral —dels hostes antics— de fer-te menjar el millor i el més car, i sempre li semblava —a ella, que menjava poc— que et quedaves amb gana. A l’estiu dinàvem a la terrassa posterior de l’hostal, sempre més fresca que el menjador. Com he dit, el ritual consistia a tomar a casa seva i prendre cafè i algun licor, i xerrar una estona, no pas més d’un parell d’hores. De sobte, passava un àngel —devia ser un dels seus, especialment ensinistrat— i hom comprenia que la visita s’havia acabat. Sota el sol de ponent, fèiem un darrer tomb pel jardí, agafàvem el cotxe i la deixàvem com l’havíem trobada: sola, ara entrant a casa seva, endinsant-se en la seva solitud, que era la seva vida.
[…]
Fins que un dia es va produir la «filtració»: la Mercè era amiga dels «rosacreus» locals i potser, fins i tot, practicava alguns rituals d’aquesta secta ocultista: Quan la Carme m’ho va dir per telèfon, vaig pensar que no acabaríem mai d’endur-nos sorpreses sobre aquest personatge que, dia a dia, esdevenia tan fascinant com les seves novel•les o els seus contes.
