La base de dades de les Lletres Catalanes
Va néixer al barri barceloní del Poblenou, però com que tenia asma a l’edat de dos anys, la seva mare, aconsellada pel metge de família, va decidir traslladar-se a Vallcarca, un barri que Castillo es recorda com «un lloc apartat del progrés, colonitzat per barraques». Feia part d’una banda de joves que es barallaven amb la banda del carrer veí. Res de greu, però quan tenia catorze anys, els seus pares van preferir protegir-lo contra el «perill» del carrer i enviar-lo a treballar com a grum en una filial del Banco Ibérico. Després del baxtillerat hi va ser promogut com a auxiliar administratiu. Els seus onze anys al banc els recorda com «Una eternitat, perquè m’hi avorria molt», tot i que aquest període avorrit va inspirar els seus escrits.
Va començar a destacar com a poeta la dècada dels anys 1970 amb publicacions clandestines i contraculturals, tot i que la seva primera obra publicada, tota una declaració de principis, va ser la biografia de Bob Dylan, l’any 1992. Tres anys abans havia estat l’antòleg de Ser del segle, que va reunir les principals veus de la generació dels 80. El van seguir una sèrie de poemaris entre els quals destaca Game over, amb què va guanyar el premi Carles Riba. A continuació va iniciar una etapa com a prosista amb novel·les com El cel de l’infern i No miris enrere, amb bons resultats entre crítica i lectors. La primera va guanyar el premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999. La segona, el premi Sant Jordi del 2001. Ha obtingut tres premis Atlàntida de periodisme i a una antologia de la seva obra poètica a l’italià se li va atorgar el premi Internacional Tratti al millor poeta estranger. Ha sigut organitzador de diferents cicles poètics i fundador i director de la Setmana de la Poesia de Barcelona des del 1997.
D’altra banda, publica articles i ressenyes literàries gairebé des dels seus inicis. Des de 1989 dirigeix el suplement de cultura d’El Punt Avui. Va ser director durant huit anys de la revista Lletra de canvi i ha estat cinc anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el jove poeta Marc Sardà va publicar el llibre Conversaciones con Pepín Bello, que va tenir una gran repercussió crítica.
El Punt-Avui, Avui, El País, El Temps, Lletra de Canvi, Quimera, Leer, Ínsula, Qué leer i La Vanguardia.
• Nit de l’Edició – Atlàntida al millor articulista en català, 1990: Millor suplement cultural.
• Nit de l’Edició – Atlàntida al millor articulista en català, 2000: tasca informativa sobre el món del llibre.
Autor de “Ser del segle: antologia dels nous poetes catalans”, 1989 i “100 poemes d’amor”, 1995.
Com un gat amb la panxa oberta
que s’arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tant se val.
El gran arquitecte de l’univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
“No creies el que et deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l’ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: Està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat”. Tant se val.
El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrents cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l’afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
“La imatge és la realitat del món invisible.”
També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.
L’únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
-els gats vells mai no envien cartes-,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d’un gat tronat i ferit del carrer?
“La sinceritat és una ferida suau” -em dius-
mentre acostes la vanitat del teu cos
a les meves ulleres cansades
i tot té un regust d’escuma de cervesa
agra quan exigeixes que marxi
i la matinada moribunda presenta
un dia més castigat
que el poema de John Ashbery que cites
quan implores que no et toqui.
I jo et grapejo astorat en aquest present
que s’insinua condemnat
enmig de vaguetats que oferim
com històries semiacabades.
No hem tingut maldat,
ni gaire ambició, ni armes, ni metall,
només una mica de sexe tort
en tardes d’agost tan lleugeres
com pesant és el roc amb què em colpeges.
Incendi al cendrer
que t’afanyes a apagar
mentre m’expliques
el domini dels gats
que provoca que les rates
només puguin anar
pels cables elèctrics.
Enmig de les bombes,
ell em va dir:
“Ara et faràs de ferro”,
jo sense mirar-me’l
li vaig respondre:
“O em faré de ferro
o em desfaré.
M’estimaria tornar enrere”.
Mentrestant, l’escenari és ple
de lladres, pares de família,
el mateix Vaquilla delinquint de nou.
Tot es repeteix tant
que la mateixa vida s’autocopia
fins a resultar patètica.
No em reiteris el que no vull sentir
que ja en tinc prou.
Dóna’m tres mentides
que jo t’oferiré mitja veritat
i quedarem en paus.
Hi ha un moment que t’adones que has de marxar,
que ja no hi fas res.
Després de tota una vida sabent que eres el més jove,
un dia descobreixes que ja ets el més vell,
vell sí, vell, vell com el vell fantasma de Matusalem.
I no cal que t’ho rumiïs més:
has de marxar, introduir-te al carrer
i desaparèixer entre els ramats de solitaris.
Un cop a la intempèrie, tot s’acostarà a aquests dits
dibuixats per la velocitat,
que duen carícies de vellut sense resposta,
només plaer després de dies de fascinant dolor.
Tornem al carrer, amb paraules i més paraules,
una mica rebregats però contents,
sense projectes i enmig de la xafogor.
Tatxa una síndria,
treu-li el cor i mossega’l:
tindràs la llengua ben vermella doble zero,
llengua de doble zero dolça amb gust de síndria.
Jo sóc a dins
i tu ets a fora.
Tots dos estem enganxats a alguna cosa:
una droga,
un amor que es resisteix a l’oblit,
com un tumor de la memòria
que ens rossega com el ratolí que no dorm.
Tu ets a dins
i jo sóc a fora,
fora de tu
sense recordar quan no em deixaves entrar,
quan no et deixava sortir,
quan ens destorbàvem
com un dia de treball,
com una trucada telefònica durant la migdiada,
com una dent trencada el cap de setmana,
fins a adonar-me que quan tu entres
jo surto,
i quan torno ja no et trobo.
No marxis sense abans avisar-me,
no vull sorpreses si em quedo.
L’amor havia estat el reclam multicolor
dels bars de moda amb música de Blondie.
Ella tenia la pell aspra,
veu de noia trencada per l’alcohol.
La tocava en l’aire entre formes sense forma,
ella es queixava del refredat mentre fumava.
Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre tirs de la policia i ordres per megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.
I tu de què em parles?
D’una cultura de tanatori,
d’un rumor que no interessa ningú,
de tu, em parles de tu.
Jo vaig amb una pressa desesperada
i el món es mou a un ritme desesperant.
Corbates de blau pastel,
noies disfressades amb vestits de gasa
que marquen els pits.
Et despullo mentre preguntes per què.
Calla, mira, no repeteixis històries,
no vulguis saber el que no saps
ni voldries saber després de saber-ho.
Perquè ja ho saps:
somni, malson i negre,
negre com una nit negra sense tu,
que no vull,
negre com una llamborda al teu cor,
negre com els batecs sobre el pit
sense sostenidor negre,
sota el vestit de gasa negra,
negre com un negre ben negre.
Al carrer et diran
que no pots anar a dreta o esquerra,
canvi de sentit,
direcció prohibida,
prohibit el pas,
propietat privada.
Tant se val que tinguis molt o que no tinguis res:
no pots passar,
tot és d’algú:
la casa,
el gos,
la moto de cinc-cents centímetres
que cubica de campionat,
el mirall,
el bar on fan les tapes tan bones
i la cuinera,
que també és d’algú:
del seu marit,
del seu pare,
dels seus fills,
de tot déu menys de tu
que ets l’únic que la desitja.
Canvia d’actitud:
passeja’t com un xulo per una zona arrasada:
no vols res,
res que et pesi,
res que t’estreny:
la casa, amb un passadís massa llarg;
el gos, que té la solitària;
la moto, que li va trencar el colze al seu amo;
el bar, que només fa diners diumenge al matí
quan tu encara dorms
immers en el penúltim somni
en què la cuinera et somriu
sorgint entre els llençols
com un somni sense la propietat privada,
que a tu, de moment, no et comprimeix.
“Controla la teva rebel·lia”, et recomanen,
i tu ho escoltes,
ho processes
i ho arxives
amb indiferència absoluta.
Hi ha dos mons:
el d’ells i el teu.
Ells manen
i et col·loquen la seva legió d’experts:
pedagogs per reeducar-te,
psicòlegs per analitzar el teu comportament
i fins i tot psiquiatres de ganyotes paralitzants
que van trepanar els cervells dels teus germans grans.
“Controla la teva rebel·lia”, en això coincideixen
mentre intenten projectar el seu infern
per a ments poc inquietes:
no juguis,
no fotis al veí
–i menys a la veïna—,
folla amb condó,
no consumeixis les drogues,
que no et venguin ells,
respecta els manaments de la religió laica,
no qüestionis la propietat privada
i, sobretot, controla la teva rebel·lia,
pot resultat incòmoda
per a qui no comparteixi el teu sentit de l’humor
canviant i poc fet a la simpatia.
Ja fora, quan els hagis enganyat
o hagis dissimulat el fàstic davant les seves trampes,
acull el permís de cap de setmana com si fos l’últim:
disfruta de tu mateix,
brinda per tenir sang a les venes
i la moral encara no rossegada per les rates.
No et preocupis ni cinc minuts pel futur
abans de dir-li al plaer
que entri per la porta que vulgui.
No controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
prega a la irreverent rossa
després de besar-la:
“No et demanaré amor,
o potser sí.
Deixa-m’ho pensar”.
Veig les cases, els descampats de Can Baró
o el teu perfil, fred o calor, odi i amor
entre sobrietat i alcohol.
Cerveses llargues que cauen com cops de boxa,
estiu en dies martiritzats per l’agonia
fins que la nit els alleuja.
Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets,
pas cansat sobre filferro roent la distància,
mig gram d’heroïna no dóna pas per a tant,
ansietat lenta quan sento que la teva veu se’n va,
programes de televisió que repeteixen els mateixos gags,
impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans,
llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible
dir potser. Crida’m en el buit quan viatgis sense mi,
crida’m entre somnis quan viatgi sense tu.
Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada a la muntanya
oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat
com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.
Passegem de nit, sols com només viuen els orfes,
la caiguda és com la riera d’Horta sense fanals,
negra com la gola del llop
o blanca com els ullals.
No hi ha lluna, ni desig, ni compassió.
L’amor és, també, un camp de cards,
desequilibri físic, diàleg impossible.
Et repeteixo, amb reserves, el vers del poeta:
«No hi ha res de bo en tu, per això t’estimo».
El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d’escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l’ambient de final dels setanta i començament dels vuitanta i s’assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d’una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acabada la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que els canviés la sort.
El Poblenou canalla i bord, el Poblenou de la Columna Durruti, el Poblenou del Somorrostro i de Carmen Amaya, havia mort i havia estat substituït pel barri del disseny, un barri burgès de nou-rics, de professionals liberals, un barri mut per a un ciutat muda enmig del soroll de les piconadores i la cara de fora de joc de l’alcalde. Vagarejant fins al carrer Almogàvers em vaig enfilar al bar que hi havia a sobre del Zeleste i a la barra vaig demanar un chupito de whisky i un gintònic.
El Gonella va aprofitar les instruccions del Dani per agafar-lo del coll per sota el braç esquerre, descarregar-li amb la dreta un parell de bufetades ben doloroses i estirar-li una orella tant com va poder fins que els seus crits i plors van fer que el nostre amic l’alliberés amb un edificant «nena, marica, puta dels del Carmel». L’Adolfo el va amenaçar de desgraciar-lo pels collons si se li acudia anar-se’n de la mui.
— No ens podem refiar de tu, canalla.
— No diré res a ningú —va implorar. Ja li havíem vist fer-ho altres vegades per reaparèixer després com un xulo quan ja no anaven maldades.
— Rostro pálido habla con lengua de serpiente —va dir el Toni, que odiava especialment el Félix per una pallissa que va rebre dels de la banda del Coll quan era més petit.
— Deixarem marxar aquest covard després de penjar els comanxes. Mai més traspassaran territori apatxe — va dir entusiasmat l’Adolfo Batalla.
Els vam dur cap a la Creueta per decidir si els havíem de «torturar», deixar-los en pilotes perquè tornessin així cap al seu barri o elaborar un altre escarment més sofisticat. Algú havia fet aparèixer una corda d’espart. Lligats de mans i a empentes els vam dur fins a l’entrada de la Creueta, plena de runa i on el 25 —l’única línia d’autobusos del barri— aprofitava per fer la maniobra de final i inici del seu recorregut.
Allà mateix se’ns va ocórrer la solució perfecta: les dues palmeres, una per a cada presoner. Immobilitzats, maleint la sort que els havia internat cap a Vallcarca, els dos carmelitans van quedar penjats pels peus, amb el cap reposant a terra mentre amb càntics victoriosos els membres del grup desapareixíem de la Creueta amb el crit de «marieta l’últim».
Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l’ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d’Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.
Què en quedava, de tot plegat? Recordava encara l’amor cap a noies que ens van ensenyar que valia la pena continuar. Matisant, caldria repetir els versos d’una cançó de Lou Reed: «La vida val la pena però és del tot injusta». Abraçats a la destrucció, molts es van quedar pel camí. Primer van ser les drogues dures (l’heroïna que es va endur la mare d’Eva, l’àcid, l’alcohol i la velocitat) i després vindrien les toves (el tabac, el treball i la rutina). Hi havia hagut moltes baixes, però no calia entestar-s’hi més. Només oblidar. No caure sota el poder hipnotitzador de la nostàlgia.
Torno al Camí dels Àngels quan el temps ja no és invisible:
els murs de les finques, els forats de les antigues barraques
s’alternen amb els matolls i les cases d’obra vista.
De la muntanya perduda queda ben poca cosa:
l’erosionada façana del bar Patines
i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum del fanal.
Tones de ciment separen la naturalesa,
enorme abocador d’escombraries
dels carrers que l’ajuntament ha asfaltat i numerat.
Sobre la batalla de les pintades, els graffitis mostren
joves punkis, revolucionàries adolescents, com ella va ser.
I si intento acostar-me al seu somni utopista,
tampoc no puc confiar en la memòria,
ni en Déu,
ni en ella.
Ni els nois de la font podrien contar
els dies en què les venes de Montse, netes,
contrastaven amb les de la resta dels amics
mentre assentia o queia en converses gangrenoses
de ionquis sota l’equilibri del pols
mantenint una cullera d’acer inoxidable robada del bar.
Ella els recollia amb paciència o els observava, de reüll,
en les convocatòries hipodèrmiques,
en aquesta mateixa font de darrere la Creueta.
Jo, que havia buscat l’amor on no hi era,
no l’estimava quan la veia desistir
de la vehemència de les discussions vanes,
vella musa de pits elèctrics,
que es tancava en barres americanes
per una mica de jaco mal tallat.
Diuen que després de la tempesta sempre arriba, tard o d’hora, una altra tempesta, i que la calma no és necessàriament un lapse de temps entre dues tempestes. Bob Dylan afirma que la pau és el temps de carregar el fusell.
Vaig baixar de nou al meu pis de la Via Augusta per veure si em trobava el cobrador del frac a la porta. Tot el que hi havia a la bústia –propaganda, rebuts i notificacions de correus– ho vaig llençar a les escombraries sense contemplacions. Era un home lliure i m’importava un rave que m’intentessin controlar. Període cancel•lat. A prendre pel sac! La cinta del vell contestador telefònic era plena i bloquejada de nou, amb el cony de llumeta vermella fent pampallugues. D’una estrebada vaig arrencar el cable del telèfon. Els creditors ja sabrien on buscarme. Si no hi havia solució, per què preocupar-se? Vaig omplir una maleta amb una mica de roba, uns cigars havans per als amics, les quatre novel•les rebregades de Bukowski i de Hamsun, relectura obligatòria, i un parell de CD de Serge Gainsbourg per a la Blanca. I sense pensar-m’ho més, vaig sortir disparat. Abans d’obrir la porta em vaig assegurar, de nou, de no trobar cap veí al replà. Si hi havia una cosa que no suportava era donar explicacions o entrar en converses buides de protocol amb coneguts o veïns que no sabia ni com es deien.
Pensava en la Blanca, només pensava en la Blanca. Al quiosc vaig mirar les portades dels diaris per comprovar que poc que m’interessaven les notícies, sempre del mateix estil. Tenia un dia de poca paciència, havia de ser efectiu, no cedir a la peresa. Tampoc volia entrar en disquisicions. Em vaig repetir que no havia de forçar l’autocrítica que m’anul•lava. Detestava aquesta qualitat que vaig heretar dels salesians, on vaig anar a parar per fer el batxillerat superior després del desastre de l’acadèmia del barri, ja que l’últim any ho havia suspès pràcticament tot. L’únic consol va ser que fins i tot les llumeneres del barri també van patir, com l’aplicat Dani Casanellas o el Juan Tobella, que s’havia de menjar el món. Em va venir novament la conversa amb la seva mare. Es va quedar en trist funcionari, amb el seu sou incrementant encara més el dèficit de l’Estat. Recordo el dia de l’expulsió per un motiu tan banal com escriure «Muerte a los curas» a la pissarra.
L’hermano em va citar al seu despatx. En lloc de fer-me passar, em va convidar a baixar al pati. Vam caminar pels laterals de la pista de bàsquet mentre em comunicava que no hi podia continuar. En un principi, se’m va acabar el món. Vaig tenir l’absoluta certesa d’haver-la cagat ben cagada sense consciència d’haver-ho fet amb premeditació. Mentre m’envaïa la desesperació, alguns dels meus companys jugaven, al marge de la tragèdia que m’afectava. En comptes de mostrar enuig, el prefecte va adoptar un to paternalista asfixiant. El posat deferent em va indignar tant que li vaig rebatre les argumentacions, però en cap moment es va alterar. Era el típic canalla castrat, capaç d’enviar algú al patíbul sense moure ni una pestanya. El gest hieràtic impedia saber què pensava realment, ni tan sols si sentia un bri de passió fora de l’ordre, la pulcritud, l’austeritat en la roba, en el despatx, fins i tot en la mediocritat del seu currículum acadèmic. Feia classes de filosofia i de religió seguint una estricta lectura de Balmes i del tomisme. Quan vaig veure que res del que fes o digués seria efectiu, vaig intentar valorar què podria fer-li més mal: mostrar-me impassible o afectat, agressiu o indiferent.
«Cal que continuem parlant?», vaig interrompre’l enmig d’una de les seves frases inacabables sobre el meu futur, sobre com havia de redreçar el meu comportament lluny d’allà. Abans que em contestés, ja enfilava les escales cap a la classe per recollir les coses. Quan vaig entrar a l’aula vaig forçar la porta de vidre de la llibreria i vaig omplir el petate amb quatre o cinc toms del concili II del Vaticà, que van acabar a la primera claveguera amb boca prou ampla per devorar aquella merda. A casa, vaig reunir tots els llibres de la biblioteca salesiana i van seguir el mateix destí, inclòs el de caracterologia, que tenia una dedicatòria d’un seminarista jove que jugava amb nosaltres a futbol.
De l’expulsió, el que em va saber més greu, la ferida més profunda, va ser perdre la possibilitat de jugar amb l’equip de futbol. Quan la Blanca em va preguntar, enmig dels records, què era el que em feia enyorar tot allò, només li vaig poder respondre mimèticament amb l’estratègia del mateix joc, la dinàmica militar dels equips, la característica definitòria de cada conjunt:
—Jugàvem molt bé, ordenadament.
Ella em va mirar amb un deix d’incredulitat. No vaig deixar possibilitat al dubte:
—Jo ja havia apostat per la desorganització.
Baixàvem per la Rambla, en una de les escasses sortides fora del seu cau. En l’inici de la Setmana Santa, la ciutat alternava la quietud de la majoria dels barris, en què els habitants havien fugit de cap de setmana, i els del centre, dominats per l’incessant marea de turistes. Al final de la Rambla, el mar bloquejat per la barricada d’edificis de nova construcció donava una idea de la ciutat del present. Tot era allà resumit: la propaganda institucional autosuficient, els ninos del Museu de Cera, la drassana i la muralla, els carros de cavalls i un Colom crepuscular, brut. La boca del metro vomitava androides, amb el seu uniforme i el seu destí calculat, en contrast amb les dones boniques, com la Blanca.
Només em podia concentrar en l’uniforme que sabia que duia la Blanca sota la faldilla de quadres, un uniforme en forma de tanga negre de fIl dental. La minúscula peça de roba establia un recorregut coronat amb un tatuatge, un gat assegut, que la meva amiga presumia d’haver dissenyat.
Tota la població duia un uniforme o altre: els tratjos blaus o grisos dels oficinistes, els texans, els dels policies dels diferents cossos i, fins i tot, els dels turistes. Vaig introduir la mà per sota la faldilla de la Blanca buscant el límit del seu uniforme. Caminàvem pel passeig cap a l’Estació de França. Ens va arribar una bafarada del zoològic, de les bèsties segrestades de la selva. També els brams dels animals, el del mico udolador, el d’una au que feia xiscles prehistòrics i el rugit d’un lleó africà, com si estiguéssim al cor de l’Àfrica.
—Jo sóc aquest mico que et reclama —vaig dir a la Blanca mentre li pessigava el cul.
—No m’ho havia parat a pensar, però fins i tot t’hi assembles en la manera d’expressar-te.
—Sóc el mico udolador que reclama el teu cul imponent.
Va riure davant les meves parides. Desitjava tant una mica de la seva alegria com el seu cos o la sensació de pau.
—Sóc el mico que enviava currículums per treballar a l’empresa de les autopistes. Sóc el mico que omple currículums amb l’únic propòsit de tocar-te el cul, tot i el maleït i sagrat uniforme.
Després d’enretirar-me la mà del cul amb un somriure còmplice, la Blanca em va interrogar sobre el que em va succeir en el pas cap a l’institut:
—Traumàtic?
—Gens. Vaig superar ràpidament l’expulsió dels capellans. En pocs dies ho havia esborrat tot: m’havia matriculat en un institut públic i disfrutava de l’alliberament de la idea de pecat que m’havien inculcat fins al moll de l’os. La substitució d’aquells capellans grisos per noies boniques va ser una de les decisions més refrescants que altres han pres per mi a la vida.
Em vaig quedar, tanmateix, amb el record dels colors de la samarreta, semblant als de la idolatrada selecció holandesa dels anys setanta. Tota la nostàlgia no va evitar que en un dels nombrosos trasllats de l’edat adulta, la vella samarreta carbassa dels salesians anés a parar a un contenidor de roba usada de Caritas.