Josep Colet i Giralt

Les paraules    que aprenia d’infant
se’m filtraven   com el raig de la lluna;
ignorava   que eren Déu i, per tant,
no sabia    del valor de cada una.

Però ara   que el meu cos
s’ha fa gran   i la vida ja amenaça de runa,
les paraules   són la llum del minvant
per on llisca   la meva ombra dejuna.

Les venero   en el temple del pit
on ressonen   de la parla captives
o emmudeixen   dins la lletra del dit.

I com cremen   entre dents i genives
quan se’m moren   per silencis de nit
o quan tornen   cada dia més vives!