Teresa Colom Pich

Despulla’m,
dibuixa les meves formes de dona.
Embolica’m,
amaga’m amb robes de colors,
amb daurats generosos.
Fes de mi el millor paisatge.
Deixa’m fer-te creure que dormo
perquè em puguis despertar.
A mi, que sóc de veritat,
rodeja’m de somnis,
vesteix-me amb els meus cabells,
amb lluentons de passió estètica i descarada.
Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me.
Mira’m,
que em deixo;
com en un quadre de Gustav Klimt.

Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.

No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupil·les?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.

Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.

Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.

Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.

a la meva mare

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons
que ja no em poso
a tu que m’escrius notes als pots
de salsa de tomàquet
tancats al bany maria
on m’hi detalles els ingredients
un dia t’hi llegiré
darrere tantes coses senzilles
hi ha el teu temps

Un lleó sembla un lleó.
Una aranya sembla una aranya.
Però des del darrere dels ulls d’un home et pot estar mirant qualsevol.

M’han dit paraules
que se m’han cargolat al coll i m’han serpentejat entre els cabells.
Sovint he semblat més feliç que no era.
Els somriures atrauen el verí de les serps.

la meva mare es preguntava per la mort
mentre esquarterava un pollastre
jo que no passava dels fogons li vaig dir
“sentiràs el mateix que ell”
ara tinc la seva edat
i m’inquieta tant el foc com la caixa
només quan penso com abans que m’eduquessin
trobo absurda la por de la clausura i de les flames

Calia un cos, com l’urna per a les cendres
perquè no es dispersessin,
perquè no es fonguessin amb les cendres dels mars, dels arbres,
dels altres.
Perquè quan la mà anés a tocar hi hagués la mà
i fos d’algú.
Perquè els vius no fossin els morts
i els morts haguessin existit.
Perquè no es pogués optar per no ser res.
Perquè en la foscor la mirada anés cap a fora
i a fora hi hagués terra i estrelles.
Calia un cos però per a contenir no sé què.

Si la meva mare obria la porta a algú
que oferia calendaris o postals a canvi d’un donatiu,
es disculpava: “la senyora no és a casa”.
Però una tarda va venir un venedor d’enciclopèdies
i el va deixar passar.
El venedor d’enciclopèdies va seure
a la taula del menjador, davant la mare i jo.
Va començar el discurs elogiant la nostra
“important col·lecció d’enciclopèdies”.
Jo no mostrava interès però ella —mare de set fills—,
que sempre en va dur a un o altre a coll i mai llegia, sí.
La “important col·lecció d’enciclopèdies”
no s’ha mogut de lloc.
No sé si la meva mare treu la pols entre els volums
o si passa pels lloms de la z cap a la a d’un sol cop de drap.
El pis està ple de fotografies.
No li molesta que hi surtin persones amb qui no es parla.
No sé si perquè accepta que són part d’ella
o perquè estan acompanyades d’altres a qui estima.
Una llar decorada amb objectes de poc valor.
Quan els germans ens hi reunim, fa broma:
“Quan no hi sigui, ho llençareu tot!”.
Riem i li diem que sí.
Les enciclopèdies les va comprar en fascicles.
Les hi guardo en aquest vers.

carregues un pot de pintura
hi enfonses la brotxa
alces el braç l’estens fins a la paret
deixes el pot a terra tens feina
just abans del teu gest on ara hi ha un ocre
hi tenies la calota
i encara et preguntes si les parets existeixen
i qui les aixeca

el venedor pakistanès ofereix roses tristes
els clients del restaurant li giren la cara i interposen la mà
l’home de camisa blanca cabell negre i pell llunyana
els destorba
entra en un bar de copes on els combinats estoven les parelles
i ven sis roses
roses captaires que accepten la voluntat
les cuines tanquen els aparcaments es buiden
recolzat a la persiana d’un local encara tebi
llisca fins a la vorera
la lluna tampoc duu monedes
i en el silenci de la matinada
espera escoltar les passes d’una parella
que no temi obrir la cartera enmig del Raval
i li compri les darreres roses
abans que morin sense sentir-se flors

no escrivim sobre la mort només sobre la vida
els morts no escriuen
com tampoc el pollastre que ara és a la cassola
coneixia la recepta
vers rere vers escric sobre la vida
ho podria fer sobre la lluna els ocells o la primavera
però amb el terra el cel i els dies que vindran conformo una capsa
i quan els ocells la primavera o els plaers
aconsegueixen distreure’m
encara que siguin musa de poetes
trio no escriure