Narcís Comadira Moragriega

Hi ha el bou i hi ha la mula
i hi ha la menjadora
i sant Josep, que pensa,
cara a l’espectador;
i un ramadet d’ovelles
i una cabreta bruna
i dos pastors d’esquena
que miren l’enrenou
que fan, sobre la cova
––la cova que no és cova––,
cinc àngels voleiant.
Cinc àngels que voleien
fent clares ballmanetes
davant d’un cel de fosca
que va perdent el blau.

I, al fons de tot de tot,
hi ha unes muntanyes grises,
fetes de roca dura,
tallades com cristalls.
I davant les muntanyes,
a un relleix de la penya,
estricte, hi ha el portal
––que no és un portal––.
És un sopluig de fusta,
precís, clar d’estructura,
senzilla arquitectura
per confegir un cobert.
I en el seu àmbit pobre,
hi ha la Verge Maria
i el Nen, que és la Paraula,
i que ara no diu res.

I treu el cap, sol·lícita,
en un racó, una dona,
i tot està aturat
en un moment etern.
I els nostres ulls sorpresos
s’ho miren, i una llàgrima
va congriant-se, càlida,
al cor del nostre hivern.

Ara aquesta nit verda crema els somnis
de la sorra calenta, assolellada.
Esclaten bombes, clares com estrelles,
verdes damunt de les palmeres quietes.

Crema la guerra i cremen els seus fòsfors,
crema la sang, crema la carn, la vida.
Al cristall líquid de l’engany, fulgura
l’àcid verd implacable del foc fàcil.

Torneu, contes antics de Babilònia,
jardins verbals de Xahrazad astuta!
Ja no hi ha llum al cor de les paraules.
Tot s’ho ha menjat la guerra, la nit verda.

Sobre la taula, el pes romà.
Dos mil anys em miren
amb aquests ulls dels forats:
òliba del captard erosionada,
terra cuita pastada per mans d’esclau.

Va penjar d’un cordill en un teler
i va veure molt temps
com els fils es creuaven.
Va ajudar, mut, llunyà,
a milers de connubis entre trames i ordits.
I ara em mira.
A mi, que teixeixo
lentament aquests versos
i sospeso paraules i el miro. I m’ajuda.

Roma ha passat. Jo passo
i ell durarà. Li somric.
Però ell no somriu. Només pesa i ajuda.
Potser per això dura.

Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l’abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.

Per què afegir més desordre a aquest món?
Jo solament aspiro a donar un poc de forma
al llenguatge i la imatge.
Vana follia, ho sé. I, tanmateix, no paro.

Retruny el cel que pesa,
carregat de tempesta.
El llevant mou la massa
de les aigües de plom.

La salabror rosega
flors de geranis minsos.
Ja s’acaba el setembre,
ja ve la fi del món.

L’estiu i el seu imperi
rodolaran com fulles.
Adéu claror de vidre!
Ja tornen els malsons.

M’endinso en la tenebra
de les vacances mortes,
la mitjanit més fonda
dels anys i dels records.

Miracle de la llum
després de la tempesta!

Finals d’agost, la vida
torna al seu moviment:
en l’aire net, les coses
perfilen els seus límits.

Un any més, un dolor
avança de biaix
dins la claror de vidre:
el vell dolor del món.

Entre reflexos fúlgids,
tremolo solitari.

L’arbre i el nen miren enlaire,
busquen amunt, per créixer.
Ho deia Hölderlin,
el mateix que va escriure que no sabria
com fer-s’ho per trobar el solellet,
les ombres de la terra, quan fos hivern,
quan les tanques s’alcessin, mudes i fredes,
i els penells grinyolessin al vent.

L’arbre i el nen miren enlaire, es busquen
en la forma perfecta.
Tant l’arbre com el nen, però,
ja sabem com seran.
L’arbre hi està d’acord: mai l’àlber vol ser freixe,
la noguera, xiprer.
El nen, però, vol més. O vol ser diferent.
Però el fat és així de decidit.
I, a més, insubornable.

L’aire és trist a Berlín aquest final de maig.
S’afua, fred, sota els til·lers narcòtics.
El riu Spree, indolent, encara reflecteix
l’afany de Schinkel —fer una nova Atenes.

Passejo per la llarga columnata,
miro els pedaços clars de les columnes.
La cirurgia plàstica evapora
l’esperit de persones i edificis.

Potser plourà aquest vespre. Nuvolades
grises i blanques passen. L’aigua, dolça,
damunt de la ciutat, adolescent
i alhora vella, lliscarà com un bàlsam.

––Mira que els rius ja pugen les muntanyes
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s’ha fet de melmelada
i els petrolers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s’ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d’obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, gerds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines són verdes com iguanes.

Mira un tractor com sega a l’autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d’hipopòtam,
els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s’aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, pro tu res, no m’escoltes.

––Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

Per passar l’Onyar amb seguretat, Girona es va fer un pont de pedra. Sòlid, ferreny, d’enginyeria militar, porta el nom de la reina Isabel II, però tothom en diu el pont de Pedra, és una qüestió d’evidència. Aquest pont magnífic comunica la Rambla i la plaça del Vi amb la Girona de l’eixample il•lustrat, la Girona que, desmantellant convents, enderrocant muralles i casernes, s’estendrà pel pla fins al Ter, cap a Salt i en direcció a Barcelona. El pont de Pedra és la llotja excepcional per contemplar l’espectacle de la Girona vella apilonada sobre les façanes de l’Onyar. La catedral i Sant Feliu esclafant amb el seu pes de pedra la corrua de façanes de paper retallat. És la postal més típica de Girona (i jo que la volia esquivar, m’hi trobo abocat una vegada més!). El seu millor moment és el d’un dia de pluja, quan la tímida esquena d’ase del pont de Pedra és relliscosa i brilla el basalt de les seves llambordes. Llavors, els colors massa vius de les façanes del riu s’apaivaguen i la contundència de la pedra medieval s’amoroseix. La pluja ho unifica tot en una pantalla líquida, en una projecció bellugadissa. I com que l’Onyar s’esplaia amb l’aigua que li cau del cel i els cotxes i els vianants semblen desaparèixer per por del ruixat, es fa un clima de silenci acollidor i relaxant i podem sentir, si tenim sort amb la direcció del vent i l’hora és propícia, les campanades de vellut de la catedral filtrant-se entre les agulles de plata de la pluja (aquí l’estil, espero que s’hagi entès, vol anar d’acord amb la posta evocada).

El llum et fa de sol
i colra les pells tendres
i madura les carns
de les fruites que guardes.

Forma i color, diversos,
amor carnal i ombres
pregones de l’oblit:
natura morta.

Sort que la polpa dolça
o a l’ametlla lletosa
un cuc tossut s’hi amaga.

Sempre en aigües quietes,
en les formes perfectes,
corrupció és vida.

He tornat al jardí descuidat i salvatge
on les hores felices van transcórrer i els dies
d’antigues amistats.
Tornar a veure el desmai
i la dea de marbre, contemplar entre els pollancs
tants somriures encara, que les flors dels geranis
perfumaven, em costa dues llàgrimes aspres.
He aturat el meu cor, que, innocent, pretenia,
solitari, aquell foc d’un setembre oblidat,
el desig vigorós d’un cos bell, com si ara
entre els arbres hi hagués quelcom més que unes ombres.
El captard ha envaït el domini del somnis
mentre em gelen la carn els meus passos per l’herba.