La base de dades de les Lletres Catalanes
Fou una poetessa i excursionista catalana, que es va fer popular per una relació epistolar amb el president Lluís Companys quan era una noia, a partir del qual va ser coneguda popularment amb el sobrenom de la noia del mocador.
Nascuda a Barcelona, des que tenia 9 anys va viure a Poblenou, on va ser molt popular per la seva activitat literària i l’afecció a l’excursionisme vinculada a l’Agrupació Excursionista Icària.
És autora de nombrosos poemes que va publicar en revistes i antologies literàries de diverses entitats, algunes d’elles vinculades amb l’excursionisme: La Tramontane (Perpinyà), al Centre Comarcal Lleidatà, al butlletí de l’Agrupació Excusionista Icària, de Poblenou. Va estar guardonada en certàmens pel Casino L’Aliança i l’Ateneu Colón, al Poblenou; als Jocs Florals de La Ginesta d’Or a Perpinyà, els Jocs Florals de la Pontifícia i Reial Acadèmia de Lleida, el Concurs de Poesia Breu de Barcelona, la Justa Poètica Borrell II, el Premi de Calella Maria Cardona, el Premi del Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya, i d’altres.
Va estar nomenada Mestre en Gai Saber als Jocs Florals per la revista La Tramontane.
Des del balcó, quantes nits
assaboreixo llums belles
i sento que els meus ulls, fits,
són com pescadors d’estrelles.
Ignoro d’on ve la llum,
si baixa del cel o hi puja,
si són tot manyocs de fum
o si és ruixim d’una pluja.
I penso, pel meu endins:
Quin firmament se’m destria!
I els meus ulls, com pelegrins,
pel cel de nit van fent via.
I furgo pregonament
per trobar clarors novelles.
Des del balcó, quin moment!
Amb els ulls i el pensament
sóc pescadora d’estrelles!
Pel carrer de casa —i suposo que per tot el barri— passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era. […]
Recordo que el drapaire, que anava amb aquest mitjà de transport tirat per un burret, sempre s’asseia a l’embarrat o braç del carretó, des d’on tocava la campana, o millor dit, amb un martell repicava un estri de ferro, com un cul d’olla, que estava clavat a la barana del petit carruatge. Tan bon punt se’l cridava, venia corrents a tractar la compra, o sigui, a la inversa dels altres venedors; ell comprava les ampolles de xampany, draps, roba de tota mena i tota classe de trastos, i tot allò que a les llars ja no es feia servir perquè havia estat renovat per altres estris nous, i era qüestió de fer neteja dels racons de la llar i de passada fer algun centimet.
Entre aquests venedors ambulants recordo una sola venedora. Disposava de bona parròquia i de bona veu. El seu crit era: «Terra d’escudelles, dones!».
La mare em donava deu cèntims per anar a comprar-ne, i la dona, amb una mesura d’un pot tot rovellat, m’omplia el meu perolet fins a vessar. Era una dona ben simpàtica i em xocava la seva cabellera tota estarrufada i esblanqueïda d’aquella sorreta que ella repartia pels barris, sense una gota de mandra i empenyent aquell carretó ple de la «més bona terra d’escudelles», com deia ella, amb la seva singular cantarella.
La terra d’escudelles és una sorra fina que serveix com a abrasiu per netejar estris de cuina o greixosos. A casa, també hi netejàvem els «escudellers», prestatges de fusta on es posaven les olles, els pots i les «escudelles» (tassa més gran i normalment de terrissa o ceràmica). També ens servia per netejar els culs d’olles o altres atuells, que s’havien fumat a causa dels fogons de carbó o llenya.