Conxita Julià i Farrés

Des del balcó, quantes nits
assaboreixo llums belles
i sento que els meus ulls, fits,
són com pescadors d’estrelles.

Ignoro d’on ve la llum,
si baixa del cel o hi puja,
si són tot manyocs de fum
o si és ruixim d’una pluja.

I penso, pel meu endins:
Quin firmament se’m destria!
I els meus ulls, com pelegrins,
pel cel de nit van fent via.

I furgo pregonament
per trobar clarors novelles.
Des del balcó, quin moment!
Amb els ulls i el pensament
sóc pescadora d’estrelles!

Pel carrer de casa —i suposo que per tot el barri— passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era. […]

Recordo que el drapaire, que anava amb aquest mitjà de transport tirat per un burret, sempre s’asseia a l’embarrat o braç del carretó, des d’on tocava la campana, o millor dit, amb un martell repicava un estri de ferro, com un cul d’olla, que estava clavat a la barana del petit carruatge. Tan bon punt se’l cridava, venia corrents a tractar la compra, o sigui, a la inversa dels altres venedors; ell comprava les ampolles de xampany, draps, roba de tota mena i tota classe de trastos, i tot allò que a les llars ja no es feia servir perquè havia estat renovat per altres estris nous, i era qüestió de fer neteja dels racons de la llar i de passada fer algun centimet.

Entre aquests venedors ambulants recordo una sola venedora. Disposava de bona parròquia i de bona veu. El seu crit era: «Terra d’escudelles, dones!».

La mare em donava deu cèntims per anar a comprar-ne, i la dona, amb una mesura d’un pot tot rovellat, m’omplia el meu perolet fins a vessar. Era una dona ben simpàtica i em xocava la seva cabellera tota estarrufada i esblanqueïda d’aquella sorreta que ella repartia pels barris, sense una gota de mandra i empenyent aquell carretó ple de la «més bona terra d’escudelles», com deia ella, amb la seva singular cantarella.

La terra d’escudelles és una sorra fina que serveix com a abrasiu per netejar estris de cuina o greixosos. A casa, també hi netejàvem els «escudellers», prestatges de fusta on es posaven les olles, els pots i les «escudelles» (tassa més gran i normalment de terrissa o ceràmica). També ens servia per netejar els culs d’olles o altres atuells, que s’havien fumat a causa dels fogons de carbó o llenya.