Miquel Costa i Llobera

Barcelona Maig, 19, 1906.

[…] Com vibra aquest país!—Els doctors metges, que jo he hagut de consultar i que creia no tenien cap notícia del meu nom, m’han fet un cas singu­lar quan se són enterats de qui era.—Vaig anar a cobrar una lletra a cal Banquer Valls i Vicent; i a la caixa el jove qui pagava me besà la mà, dient que m’havia conegut pel retrat, i me suplica que entri a saludar la seva família. Son pare no hi era, però un oncle seu m’acull amb grans cortesies i resulta que té tots els meus llibres, que en sap poesies de memòria i que, al fer un dia de camp prop d’un pi, té costum de recitar-hi El Pi de Formentor. Això un banquer!

Ahir me visita En Ruyra i Oms, qui es troba molt aplanat. El poemet que li estampen serà una delícia.

Ahir també férem una excursió poètica al poblet de Sant Genís dels Agudells, acompanyant-m’hi En Carner, En Ferrà i el fill d’En Martí Folguera.

Me proposen altres excursions, ara que el nebodet ja està prou bé; però demà seré aquí per veure des d’un balcó la manifestació de Solidaritat.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil•les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.