La base de dades de les Lletres Catalanes
L’any 2000 va guanyar el Premi Creació Jove de l’Ajuntament de Barcelona amb punxa’m i va representar la Ciutat Comtal a la Biennal de Joves Creadors d’Europa i la Mediterrània a Sarajevo el 2001. El 2008 va guanyar el Premi Pollença de Poesia amb Intemperància roig encès. El 2016 va guanyar el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia amb Clínica de l’abandó, d’Alda Merini (dins la prestigiosa col·lecció “Els jardins de Samarcanda”). Ha traduït també La ciutat i la casa (2016), de Natalia Ginzburg. Ha seguit traduint més Merini: un llibre-dietari inclassificable: Deliri d’amor (2017). D’entre els seus darrers llibres publicats destaquen Cada volcà és abans muntanya (2013), gairebé introbable, i el darrer, Úrsula (2017).
Llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster d’escriptura per a cinema i televisió de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet nombrosos cursos d’escriptura dramàtica a la Sala Beckett –quan encara s’anomenava Estudi General de Dramatúrgia, sota el mestratge de José Sanchis Sinisterra– i ha participat en diversos laboratoris teatrals a San Miniato (Itàlia) –organitzats a redós del Teatro di Pisa. Té un parell de peces de microteatre en volums col·lectius: L’italià (2003) i Insurrecció, o no (2005), i un text teatral publicat, Pare nostre que esteu en el cel (2003). Va col·laborar en la creació de la revista teatral Hamlet (Arola Editors).
L’any 2001 va idear i va posar en marxa, al Raval de Barcelona, el bar de poesia (H)original, els protagonistes del qual han estat objecte d’una exposició de Marta Huertas i Dídac Rocher, i un llibre, Generació (H)original (Labreu Edicions, 2017). Ha organitzat i organitza recitals de poesia i festivals d’art i paraula, com el cicle experimental «(per)versos» a la Nau Ivanow de Barcelona (2005) i, de 2008 a 2011, el cicle de poesia i música PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) a Les Borges Blanques. Així mateix, Cucurella va crear el festival de poesia, acció i música al ras, de 2008 a 2016, «Delicadeses: art de tros», en diversos indrets de Les Garrigues.
Ha recitat arreu dels Països Catalans i a ciutats com Berlín, Porto, Lisboa, Liorna, Roma, Madrid i Luxemburg (Le Printemps des Poètes 2008), i el 2011 a Lviv (VI Festival Internacional de Literatura de Lviv), Khàrkiv, Dniprò, Odessa i Ternópil (gira per Ucraïna), entre altres, i la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües: alemany, castellà, francès, italià i ucraïnès.
El 1998 va contribuir a la creació de l’espectacle poètic multilingüe (català, castellà i basc), «Remolins», seguit, juntament amb el músic Jordi Gimbernat, de l’espectacle «Punxa’m» (2000-2001). El 2012 va crear el grup musical Folls i Nocturns, amb el qual van editar el disc 207 (Khlämor Records), el seu lema era «recitem música i cantem poesia». El 2016 va participar en l’espectacle «Tot sembla tan senzill», en homenatge a la poeta Montserrat Abelló, amb la cantant Celeste Alías i els músics Santi Careta, David Mengual i Oriol Roca. Darrerament, amb les cantants Meritxell Gené i Heura Gaya, i la col·laboració especial del guitarrista Txabi Àbrego, duu a terme l’espectacle «AMOR. Arrels, branques i fulles», un passeig per la poesia catalana contemporània que s’ha pogut veure al Festival de Poesia de la Mediterrània, al Festival Poesia i +, al Festival de Poesia de Sant Cugat i al Seu Vella Festival, entre d’altres. Ha col·laborat amb alguns dels creadors musicals més sorprenens del panorama musical català, com el badaloní Xavi Lozano o el nord-català Pascal Comelade.
El Punt, Diari de la pau, The Barcelona Review, El tacte que té, El gosset va riure i Malalletra
Des de l’any 1998 ha fet recitals arreu del territori català i ha participat en nombrosos festivals de Catalunya i l’estranger. Agitadora contracultural, organitza, entre moltes altres coses, el cicle de poesia d’alt voltatge “perversos”, el festival “delicadeses / art de tros” i les trobades poètiques “parnàs” (poesia apassionada rimada -i- no àcrata i salvatge). Té obra publicada dins els volums col·lectius “Nit de la poesia 2002” (Ajutament de Tarragona/Arola, 2004), “Dramaticulària” (Arola, 2005), “Bouesia” (Arola, 2006) i “Càpsula. Pedra, ocell, noia” (Krok, 2011; edició bilingüe català-ucraïnès).
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
he buscat en la nit al jaç la teva olor
i en quedava un rastre breu
vas marxar ahir però
ahir sembla ara
una vida
Si hom descús
la lletra primera
té tres línies per dibuixar
tot un reialme: A.
(…)
Aprendrem amb tu a conjugar el majuscular.
Perquè seran altes les teves lletres.
Altes com l’aire que ja et sobrevola.
Com el cel clar d’una tarda que no s’acaba.
Tu no t’acabes.
Tu et comences i ens comences.
U.
(…)
Dir A. és inabastable.
No hi cerqueu cap confí.
Vent i boira, riu i camí,
i l’ímpetu del sol.
(…)
La mística meva
és la meva carn en expansió.
Maresma teva que prens, com ell, quan vols.
I enllà del límit
cada volcà és abans muntanya
i volcà i muntanya sóc jo.
t’he regalat un bosc
ple de vespre i de vent
les pedres t’hi seran matalassos
i les pells foc encès
no temis el senglar
la por sóc jo
o tu
no dius
res
i és per
por
del pou
que saps que
sóc
sec el séc
de tu
bec en mots
que robo
de nits
de mal
d’aurora
perdo
el sud
que em sé
i que no diu
cap estel
d’aquí
ni del desert
i buit
ets tu
no dient
ni mu
a mi
que et meno
de nord a nord
no dius res
i és que saps
que por
és pou
i buit
i és prou
sublim
escric cartes que no rebràs
des de la terra d’on vinc
i on no moriré
una taca de tinta
una llàgrima de lluna
i una gota de mi
sobre
blanc
paper
infinit
m’empaita el negre
avui demà sempre
obro la porta de F·U·G·I·D·A
busco
àngels
i te’m regales
crec
amb por
també
com jo
personatges
buscant vermell
personatges
fent l’amor
amb l’home-dona
invisible
espasmes muts
el crit
l’ofec
l’oblit
d’un acte inexistent
continua
dius
per què
pregunto
el temps perd hores
i la sintaxi comes
cabana de volta et sóc
solcada espona enllà
ratllada d’argiles i calcàries
de complexa simple arquitectura de
pedra seca
sense contraforts
amb fornet o pou
|
|
|
|
|
pregon
les pluges que em neixen de dins
desfalquen el bancal on llaures
per qui sap si plantar
duc lliris florits al cap
no els tallis no per ornament
tan sols si de cas per mort
altrament dita madam silicona, una mena de dona prèvia a o al marge de la revolució per la igualtat perquè ella senzillament no és o és com un gerro de cristall de Murano que hom col·loca sobre la taula del menjador, per decoració
dona dóna dona dona dóna dona dona dóna dona
dona
dona
dona
i
GLUPS
la dona de plàstic
la veureu passar a les vuit quaranta-tres
és la rossa tenyida
de pestanyes quilomètriques
llavis adotzenats i
pits i cul de goma
és la dona-icona
la madam silicona
marededéu de la superficialitat
que passa segura
clavant talons
mirant qui la mira
s’exhibeix cofoia
com un animal de zoo
espècie en vies de proliferació
espècie no
no no
no
no
no
falsa fosca falsa rossa
talla trenta-sis
res per dinar res per sopar
guapa només de lluny
falsa per fora
i buida per dins
pobre rica dona-icona
que devota posa un ciri perquè déu o qui sigui
li conservi cara i cos
mentre arreu hi ha dones que resen perquè fills i marits
els sobrevisquin en passar Tarifa o Arizona
ai madam silicona
no has après res
¿i què pots aprendre amb aquest teu cervell minoritzat?
ets només un bell paradigma d’imbecil·litat
ets una sopa instantània que no té gust de res
No sé com són les formes que mai no he vist,
ni si tu saps que jo sóc tu. Som dos i u.
La pluja cau carena avall si el sol se’n va,
queden ja lluny boira, pingüins i rampells folls.
És folla la follia
del foc fosc i clapejat.
Te m’hi apareixes nu
per dictar-me set versos.
És folla la follia i lliure
la raó de la desraó
més pura.
AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d’aquesta terra que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar a tots els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s’acaba la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.
(…)
NO BUSCO RES, cap nosa. Ningú que m’aplaudeixi ni la gran lluita ni el petit triomf –els altres, qui són els altres? Els meus actes demanen el silenci dels rails nus i encara calents del tren acabat de passar.
Cada buit busca en mi un nou ple. Sóc la lluna. Seria la lluna. I de vegades no hi som. No hi seríem. O ens hem amagat rere les cortines negres del cel negre de nit. En els eteris i inconstants ahirs i en els dubtes de sempre.
(…)
SOM ELS DEL MARGE. Els que tracen el contorn amplíssim de la perifèria. Els que habiten el buit que deixen els secrets. Som la sinapsi. Som l’eclipsi. Som la gota de la fulla que es fa llàgrima si no em dius el que m’agradaria sentir. Som l’amor en esclat pur. Som el somni que ens somnia. Som aquella cosa.
(…)
NO, NO SÉ COMPTAR. Però, després de la nit ve el dia i després del dia, la nit.
M’imposo ocells i vent i autoexili. Merles, orenetes i cant sense final.
No, no diré la indiferència.